Orquestra de València




13 d'abril de 2018 | 19.30 h. | Palau de la Música, Sala Iturbi
Entrades a la venda fent clic a ací

Orquestra de València 

Pablo Rus direcció
Iberian&Clavier duo de pianos
Javier Eguillor/Luis Osca percussió

▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆

José Antonio Orts Poemari (2018)* 
Per a gran orquesta, recitador, i instal·lació sonora.


Béla Bartók (1881-1945) Concert per a dos pianos i percussió (1937) [30']

Serguei Prokófiev (1891-1953) Simfonia nº5 en si bemol major, op. 100 (1944) [45']

*Estrena absoluta, encàrrec de l'IVC

▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆


Orquestra de València


Va ser creada en 1943 amb la direcció de Joan Lamote de Grignon. Durant la seua dilatada vida musical cal destacar eixides a l’estranger com les de França i Anglaterra (1950), Itàlia i Turquia amb Mstislav Rostropóvitx com a solista (1996), Alemanya (2002) i Àustria i la República Txeca amb Joaquín Achúcarro com a pianista (2008), a més de les actuacions als festivals internacionals Schleswig-Holstein i Tage der Neuer Musik a Zuric. Hi han estat directors titulars Hans von Benda, Napoleone Annovazzi, H. Unger, José Iturbi, Enrique García Asensio, Pedro Pirfano, García Navarro, Martínez Palomo, Benito Lauret, Manuel Galduf, Miguel Ángel Gómez Martínez i Yaron Traub. Des de setembre de 2017, el director titular i artístic de l’Orquestra és Ramón Tebar.

Entre els directors invitats hi figuren A. Argenta, C. Krauss, H. Unger, J. Martinon, S. Celibidache, R. Chailly, V. Fedosseiev, K. Penderecki, Y. Menuhin, P. Maag, H. Rilling, I. Temírkanov, J. López Cobos, G. Albrecht, F. P. Decker, R. Frübeck de Burgos, G. Herbig, A. Litton, Z. Mehta, G. Noseda, J. Panula, G. Pehlivanian, M. Plasson, C. Rizzi, P. Steinberg, W. Weller, etc.

Entre els solistes que han col·laborat amb la formació destaquen Barenboim, Brailowsky, Buchbinder, Iturbi, Hahn, Harrell, Kremer, Lupu, Maiski, Mintz, Óistrakh, Pires, Pogorelich, Rachlin, Rostropóvitx, Rubinstein, Segovia, Shaham, Sokolov, Stern, Szeryng, Vengerov, Volodos, Yepes o Zabaleta.

José Antonio Orts 

Artista plàstic i compositor, nascut a Meliana (B. Roca) en 1955, va estudiar amb Blanquer, Berio, Xenakis i Taïra. Va ser becari a París del Ministeri de Cultura en 1986-1987 i en 1987-88, becari de música a l'Acadèmia Espanyola de Belles Arts a Roma en 1988-89 i en 1989-90, artista resident convidat pel Centre National d'Art Contemporain Villa Arson (Niça) en 1994-95, hoste del Berliner Künstlerprogramm del DAAD (Berlín) el 2000, Becari d'Endesa per a arts plàstiques el 2002, becari de la Fundació Marcelino Botín per a arts plàstiques el 2004, artista resident del Berliner Künstlerprogramm del D.A.A.D. en 2002-2003. Premi d'Art Electrònic de la Fundació ARCO. Premi Biennal d'Escultura Riofisa. Premi Alemany d'Art Sonor a 2004 (Deutscher Klangkunst Preis).

Com a compositor obres seues han estat estrenades i difoses per prestigiosos intèrprets en multitud de llocs entre els quals cal citar: Mèxic DF (Palacio de Bellas Artes): Festival de Darmstadt; Bucarest (Ateneul Român); Estocolm (Fylkingen): Sant Francesc (Cowell Theater); Chicago (Northwestern University Concert Hall); Orlando (Percussive Arts Society International Convention): Moscou (Auditori de l'associació de compositors); Roma (Goethe Institut, Palazzo della Cancelleria, Auditori della R.A.I.); Berlín (Sophiensaele); París (Salle Cortot, Auditori de Ràdio France, Cathédrale de Notre Dame de Paris, Centre Georges Pompidou), etc.

Ha rebut encàrrecs de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, de IVEI, del Festival de Música Verticale (Roma), del Centre per a la Difusió de la Música Contemporània (Madrid), de France Culture-Radio France, de l'Orquestra i Cors nacionals d'Espanya, de la Universitat de València (en commemoració del seu V Centenari), del Festival Inventionen (Berlín), de la Universitat de Salamanca (amb motiu de la Capitalitat Cultural Europea, del festival Kryptonale (Berlín), del Festival Donaueschinger Musiktage , del Ministeri de Cultura (tres instal·lacions sonores) per commemorar el XX aniversari de l'Auditori Nacional.

Com a artista plàstic va destacar internacionalment en l'àmbit de l'art electrònic, de l'art sonor i de la interactivitat a partir de la presentació de les seues instal·lacions sensibles. Ha realitzat exposicions al Centre National des Arts Plastiques Villa Arson (Niça), Fondation Maeght (Saint Paul de Vence), IVAM-Centre del Carme (València), Cento Gallego de Arte Contemporáneo (Santiago), Museu Marugame Hirai (Kagawa, Japó ), Museode Bellas Artes Juan Manuel Blanes (Montevideo), Koldo Mitxelena (Sant Sebastià), Museo Universitario Contemporáneo de Arte de la UNAM (Mèxic DF), I Biennal de València-sala La Gallera, IVAM-Centre Julio González, DAAD Galerie (Berlín), Skulpturenmuseum Glaskasten Marl, Grosser Wasserspeicher (Berlín) etc.

Actualment està considerat com l'artista sonor espanyol amb major reconeixement internacional i, segons la revista alemanya Musik Texte (núm 135, Tom Johnson, «Minimalismus in Europa») com un "veritable mestre de la instal·lació sonora".


Per a molts la seua obra, referència de la relació entre les arts, marca una fita en la relació entre Escultura i Música.

Poemari


L'obra està pensada a partir de poemes de tres dels autors més representatius del Segle d'Or valencià: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March i Joan Roís de Corella. Els seus versos no només serveixen d'inspiració general sinó que a més són utilitzats com a material compositiu, és a dir, com a nucli del que sorgeixen els paràmetres rítmics, melòdics, tímbrics i harmònics amb els quals es construeix el discurs musical sencer de la peça.

La idea de fer aquesta obra va ser sorgint a poc a poc després de realitzar una exhaustiva investigació de les possibilitats expressives de la paraula parlada en relació amb la música orquestral i també de les possibilitats de fer "parlar" a l'orquestra. D'aquesta investigació va sorgir també la instal·lació sonora, concebuda com un instrument que recita versos pronunciats només amb l'alè (sense fer vibrar les cordes vocals) i al mateix temps, per un procediment exclusiu, els proporciona una afinació musical determinada. Així, la instal·lació sonora, alhora que dota el discurs musical d'una nova dimensió, produeix un tipus de sons suspirados, afinats i acústics mai escoltats anteriorment i, a més, pot estendre aquests sons fins a unes tessitures tan greus que la veu humana no aconsegueix.

Els versos, escollits d'entre diferents poemes, són els que determinen l'estructura general concertant de la peça. És per això que han estat elegits no només pel seu significat sinó també pel seu ritme, la seva musicalitat i per la seva idoneïtat per a ser ubicats en el lloc precís del discurs simfònic. El recitador els introdueix la majoria de les vegades a manera de tema que és desenvolupat posteriorment per l'orquestra i per la instal·lació sonora de múltiples maneres. D'aquesta manera recitador, instal·lació i orquestra dialoguen construint un discurs fet de contrastos, d'imitacions, de fusions i de metamorfosi. En ell es cuida especialment la il • lació de cada instant com a conseqüència de l'instant anterior i com a germen de la seva evolució futura. L'obra finalitzarà amb un vers repetit insistentment pel recitador i que, a manera de ostinato, acabarà sent imitat per totes les combinacions orquestrals en un gran crescendo que culminarà finalment estenent-se a l'orquestra sencera.

La veu és l'instrument més expressiu que existeix, però és el so de l'alè només el que conté un dels misteriosos secrets d'aquesta expressivitat: Tècnicament l'hàlit és soroll blanc i per això, de la mateixa manera que filtrant la llum blanca es poden extreure tots els colors, del soroll blanc es poden extreure, mitjançant ressonadors que actuen com a filtres, totes les notes. Per això, dels versos pronunciats només amb l'alè poden sorgir totes les melodies, totes les harmonies, totes les músiques imaginables.


José Antonio Orts                                           


▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆


Orquestra de València

Fue creada en 1943 con la dirección de Joan Lamote de Grignon. Durante su dilatada vida musical hay que destacar salidas al extranjero como las de Francia e Inglaterra (1950), Italia y Turquía con Mstislav Rostropovich como solista (1996), Alemania (2002) y Austria y la República Checa con Joaquín Achúcarro como pianista (2008), además de las actuaciones en los festivales internacionales Schleswig-Holstein y Tage der Neuer Musik en Zúrich. Han sido directores titulares Hans von Benda, Napoleone Annovazzi, H. Unger, José Iturbi, Enrique García Asensio, Pedro Pirfano, García Navarro, Martínez Palomo, Benito Lauret, Manuel Galduf, Miguel Ángel Gómez Martínez y Yaron Traub. Desde septiembre de 2017, el director titular y artístico de la Orquesta es Ramón Tebar.

Entre los directores invitados figuran A. Argenta, C. Krauss, H. Unger, J. Martinon, S. Celibidache, R. Chailly, V. Fedosseiev, K. Penderecki, Y. Menuhin, P. Maag, H. Rilling, I. Temirkanov, J. López Cobos, G. Albrecht, FP Decker, R. FRÜBECK de Burgos, G. Herbig, A. Litton, Z. Mehta, G. Noseda, J. Panula, G. Pehlivanian, M. Plasson, C. Rizzi, P. Steinberg, W. Weller, etc.


Entre los solistas que han colaborado con la formación destacan Barenboim, Brailowsky, Buchbinder, Iturbi, Hahn, Harrell, Kremer, Lupu, Maiski, Mintz, Oistrakh, Pires, Pogorelich, Rachlin, Rostropovich, Rubinstein, Segovia, Shaham, Sokolov, Stern, Szeryng, Vengerov, Volodos, Yepes o Zabaleta.

José Antonio Orts

Artista plástico y compositor, nacido en Meliana (B. Roca) en 1955, estudió con Blanquer, Berio, Xenakis y Taïra. Fue becario en París del Ministerio de Cultura en 1986-87 y en 1987-88, becario de música en la Academia Española de Bellas Artes en Roma en 1988-89 y en 1989-90, artista residente invitado por el Centre National d´Art Contemporain Villa Arson (Niza) en 1994-95, huésped del Berliner Künstlerprogramm del D.A.A.D. (Berlín) en 2000, Becario de Endesa para artes plásticas en 2002, becario de la Fundación Marcelino Botin para artes plásticas en 2004, artista residente del Berliner Künstlerprogramm del D.A.A.D. en 2002-2003. Premio de Arte Electrónico de la Fundación ARCO. Premio Bienal de Escultura Riofisa. Premio Alemán de Arte Sonoro en 2004 (Deutscher Klangkunst Preis).
Como compositor sus obras han sido estrenadas y difundidas por prestigiosos intérpretes en multitud de lugares entre los que cabe citar: México D. F. (Palacio de Bellas Artes): Festival de Darmstadt; Bucarest (Ateneul Român); Estocolmo (Fylkingen): San Francisco (Cowell Theater); Chicago (Northwestern University Concert Hall); Orlando (Percussive Arts Society International Convention): Moscú (Auditorio de la asociación de compositores); Roma (Goethe Institut, Palazzo della Cancelleria, Auditorio della R.A.I.);  Berlín (Sophiensaele); París (Salle Cortot, Auditorium de Radio France, Cathédrale de Nôtre Dame de Paris, Centre Georges Pompidou), etc.
Ha recibido encargos de la Consellería de Cultura de la Generalitat Valenciana, del I.V.E.I., del Festival de Música Verticale (Roma), del Centro para la Difusión de la Música Contemporánea (Madrid), de France Culture-Radio France, de la Orquesta y Coros Nacionales de España, de la Universitat de València (en conmemoración de su V Centenario), del Festival Inventionen (Berlín), de la Universidad de Salamanca (con motivo de la Capitalidad Cultural Europea, del festival Kryptonale (Berlín), del Festival Donaueschinger Musiktage, del Ministerio de Cultura (tres instalaciones sonoras) para conmemorar el XX aniversario del Auditorio Nacional.
Como artista plástico destacó internacionalmente en el ámbito del arte electrónico, del arte sonoro y de la interactividad a partir de la presentación de sus instalaciones sensibles. Ha realizado exposiciones en el Centre National des Arts Plastiques Villa Arson (Niza), Fondation Maeght (Saint Paul de Vence), IVAM-Centre del Carme (Valencia), Centro Gallego de Arte Contemporáneo (Santiago), Museo Marugame Hirai (Kagawa, Japón), Museo de Bellas Artes Juan Manuel Blanes (Montevideo), Koldo Mitxelena (San Sebastián), Museo Universitario Contemporáneo de Arte de la U.N.A.M. (México D. F.), I Bienal de Valencia-sala La Gallera, IVAM-Centre Julio González, DAAD Galerie (Berlín), Skulpturenmuseum Glaskasten Marl, Grosser Wasserspeicher (Berlín) etc.
Actualmente está considerado como el artista sonoro español con mayor reconocimiento internacional y, según la revista alemana Musik Texte (n.º 135,Tom Johnson, «Minimalismus in Europa») como un verdadero maestro de la instalación sonora.

Para muchos su obra, referencia de la relación entre las artes, marca un hito en la relación entre Escultura y Música.

Poemari


La obra está pensada a partir de poemas de tres de los autores más representativos del Siglo de Oro valenciano: Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March y  Joan Roís de Corella. Sus versos no solo sirven de inspiración general sino que además son utilizados como material compositivo, es decir, como núcleo del que surgen los parámetros rítmicos, melódicos, tímbricos y armónicos con los que se construye el discurso musical entero de la pieza.

La idea de hacer esta obra fue surgiendo poco a poco después de realizar una exhaustiva investigación de las posibilidades expresivas de la palabra hablada en relación con la música orquestal y también de las posibilidades de hacer "hablar" a la orquesta. De esta investigación surgió también la instalación sonora, concebida como un instrumento que recita versos pronunciados solamente con el aliento (sin hacer vibrar las cuerdas vocales) y al mismo tiempo, por un procedimiento exclusivo, les proporciona una afinación musical determinada. Así, la instalación sonora, a la vez que dota al discurso musical de una nueva dimensión, produce un tipo de sonidos suspirados, afinados y acústicos nunca oídos anteriormente y, además, puede extender estos sonidos hasta unas tesituras tan graves que la voz humana no alcanza.

Los versos, escogidos de entre diferentes poemas, son los que determinan la estructura general concertante de la pieza. Es por ello que han sido elegidos no solo por su significado sino también por su ritmo, su musicalidad y por su idoneidad para ser ubicados en el lugar preciso del discurso sinfónico. El recitador los introduce la mayoría de las veces a modo de tema que es  desarrollado posteriormente por la orquesta y por la instalación sonora de múltiples maneras. De este modo recitador, instalación y orquesta dialogan construyendo un discurso hecho de contrastes, de imitaciones, de fusiones y de metamorfosis. En él se cuida especialmente la ilación de cada instante como consecuencia del instante anterior y como germen de su evolución futura. La obra finalizará con un verso repetido insistentemente por el recitador y que, a modo de ostinato, acabará siendo imitado por todas las combinaciones orquestales en un gran crescendo que culminará finalmente extendiéndose a la orquesta entera.

La voz es el instrumento más expresivo que existe, pero es el sonido del aliento solo el que contiene uno de los misteriosos secretos de esa  expresividad: Técnicamente el hálito es ruido blanco y por ello, del mismo modo que filtrando la luz blanca se pueden extraer todos los colores, del ruido blanco se pueden extraer, mediante resonadores que actúan como filtros, todas las notas. Por eso, de los versos pronunciados solamente con el aliento pueden surgir todas las melodías, todas las armonías, todas las músicas imaginables.


José Antonio Orts