Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló



26 d'abril de 2018 | 20.00 h. | Palau de la Música, Sala García Navarro
Entrada gratuïta fins completar aforament

Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló 

Fina Martínez Cano  | flauta
Santiago Pérez Fernández  | clarinet
Juan Pablo Hellín direcció


▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆

Programa 

José Luis Escrivà (1984)  Battement d´ailes (2017)
per a electrònica en viu i banda


José Miguel Fayos Jordán (1980)  Doppelgänger Concerto (2016)
per a flauta, clarinet i orquestra de vent
I.               Sostenuto
II.              Cadenza
III.            Vortice


Javier Costa Ciscar (1958) Fulgor Infinito (2016)


Miguel Ángel Berbis (1972) | Expansió (2008-2009)


▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆


Nuevas propuestas sonoras para un medio tradicional

El CSM Salvador Seguí de Castelló presenta un repertori d'obres contemporànies de diverses tendències (electrònica en viu, estudis sobre ressonàncies, expressivitat tímbrica, etc.) que mostren la versatilitat d'un mitjà tan tradicional i present en la vida cultural de la Comunitat Valenciana com són les bandes de música, agrupacions que tradicionalment han estat associades a un determinat tipus de música allunyat habitualment de les propostes sonores més actuals. El repertori d'aquesta nit mostra la ductilitat sonora que aquest tipus de conjunts de vent poden aportar a la música contemporània.

Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló

La Banda del Conservatori Superior de Música Salvador Seguí de Castelló és una de les diverses agrupacions que integren l'assignatura d'Orquestra de l'esmentat centre.

Com a entitat pedagògica enquadrada dins del pla d'estudis orquestrals d'un conservatori superior compleix la funció d'exercir de pont entre els estudis musicals dels seus alumnes i el món professional, proposant als seus integrants la pràctica instrumental de conjunt a partir d'una formació integrada exclusivament per instrumentistes de vent i percussió, treballant des del punt de vista professional tant la literatura pròpia expressament composta per a instruments de vent d'autors de reconegut prestigi com les noves propostes de joves creadors.

Dins de la seua doble faceta pedagògica i artística, l'entitat col·labora regularment amb els diferents departaments instrumentals del centre així com amb diverses entitats culturals de la ciutat de Castelló i ha donat concerts per diferents llocs de la Comunitat Valenciana.

Battement d'ailes (José Luis Escrivà Córdoba)

Gérard Grisey – un dels principals representats de la que probablement ha sigut l’última gran escola de composició del segle XX, l’espectral- publicava un article a la revista Melos en 1988, on deia: “som músics i el nostre model és el so, no la literatura, ni les matemàtiques; el so, no el teatre, ni les arts plàstiques; el so, no la teoria quàntica, ni la geologia, ni la astrologia o la acupuntura”. Aquest afirmació que a priori pot semblar radical, ja que deixa fora qualsevol idea “extramusical” o plantejament compositiu que no estiga lligat a les característiques físiques del so, ha sigut un dels punts de partida per a elaborar aquesta composició, la qual, tracta de desenvolupar un gest sonor en les seues diferents vessants. Seguint el format de cita, l’altre gran representat per antonomàsia de l’escola espectral, Tristan Murail, deia en el seua article Questions de Cible (Entretemps 1989): “l’artista [...]no pretén descriure l’objecte, sinó transmetre el sentiment, la sensació que este objecte crea en ell”.  Així doncs, el gest (o objecte) sonor generador d’aquesta peça, és per a mi; imatge, intensitat, moviment, espai, temps, però sobretot, timbre. Un gest sonor viu, dinàmic, que es converteix en matèria plàstica i es deixa modelar. Un gest sonor que deriva en una sèrie de textures tímbriques on el so supera la nota, i on el mateix gest, esdevé un tot reproduït a diferents escales i de diferents formes. 

Doppelgänger concerto (José M. Fayos-Jordà)

"Doppelgänger" és la paraula alemanya que defineix el "doble fantasmagòric" d'una persona viva. Aquest terme, s'utilitza per designar la figura del doble d'una persona en referència especialment al fenomen de la bilocació, tan utilitzat en la literatura. D'aquesta manera, el punt de partida de la peça el trobem en els primers acords del lied "Der doppelgänger" de F. Schubert. Aquests acords són utilitzats com a element generador de tot el material harmònic, melòdic i contrapuntístic de l'obra. L'obra està plantejada en dues parts principals (Sostenuto i Vortice) connectades per una transició (Cadenza), de manera que la primera part (Sostenuto) està construïda com un filtratge de la tercera (Vortice). En el primer moviment s'exposen els materials que seran desenvolupats en el tercer de manera que es mantenen en les dos sonoritats, colors, cèl·lules motíviques que articulen el discurs i recursos tímbrics però vistos des d'un prisma diferent creant dos moviments amb el mateix material però amb diferent "aura". El moviment central està plantejat com a trànsit entre els moviments extrems com a pas entre l'ésser i el seu doble. L'obra està dedicada als solistes Vicent Crespo i Ferrer i Rafael Rico Pérez.

Fulgor infinito (Javier Costa Ciscar)

La música com fulgor, com llum infinita, com permanent esdevenir dels sons en la seua corporeïtat, es manifesta com cristal·lització de la necessitat creativa, fulgor d'expressió i comunicació. La breu cita -sempre elaborada- de la cançó polifònica renaixentista Con qué la lavaré de Juan Vásquez, articula i ordena en diverses seccions el discurs musical d'aquesta obra per a banda simfònica, escrita en un sol traç i el títol posseeix referències al poeta José Ángel Valente.

A partir de l'interval de tercera menor amb el qual s'inicia la cançó renaixentista, s'obté una matriu formada per dues terceres superposades a distància de semitò (FA - LAB / FA # - LA) que es constitueix en la sonoritat dominant de l'obra. Aquest interval generador de tercera menor adquireix així un nou color i valor semàntic, obtenint alhora una relació més estreta entre la pròpia cançó i el material musical lliurement desenvolupat i contrastant de la resta de l'obra.
Està dedicada a Enrique Blanquer.

Expansió (Miguel Ángel Berbis López)

Expansió és una obra inspirada en algunes característiques físiques del so, com ara la seua morfologia i propagació.

El so d’un bombo de concert colpejat amb una suau dinàmica i el so d’una campana colpejada amb força, constitueixen els materials a partir dels quals es generen els gestos musicals i les harmonies amb què s’ha construït la peça.
L’articulació formal d’estos materials es desenvolupa a través dels recursos tradicionals de construcció del discurs musical, com ara la repetició, la variació i el contrast, però aportant la novetat de variar el material harmònic a través de la seua compressió i expansió.

L’obra va ser creada per encàrrec de la societat musical La primitiva de Rafelbunyol.


▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆▆

Nuevas propuestas sonoras para un medio tradicional

El CSM Salvador Seguí de Castellón presenta un repertorio de obras contemporáneas de diversas tendencias (electrónica en vivo, estudios sobre resonancias, expresividad tímbrica, etc.)  que muestran la versatilidad de un medio tan tradicional y presente en la vida cultural de la Comunidad Valenciana como son las bandas de música, agrupaciones que tradicionalmente han sido asociadas a un determinado tipo de música alejado habitualmente de las propuestas sonoras más actuales. El repertorio de esta noche muestra la ductilidad sonora que este tipo de conjuntos de viento pueden aportar a la música contemporánea.

Banda del Conservatorio Superior de Música Salvador Seguí de Castellón

La Banda del Conservatorio Superior de Música Salvador Seguí de Castellón es una de las diversas agrupaciones que integran la asignatura de Orquesta del citado centro.


Dentro de su doble faceta pedagógica y artística, la entidad colabora regularmente con los diferentes departamentos instrumentales del centro así como con diversas entidades culturales de la ciudad de Castellón y ha dado conciertos por diferentes lugares de la Comunidad Valenciana.

Battement d'ailes (José Luis Escrivà Córdoba)

Gérard Grisey - uno de los principales representantes de la que probablemente ha sido la última gran escuela de composición del siglo XX, el espectral- publicaba un artículo en la revista Melos en 1988, donde decía: "somos músicos y nuestro modelo es el sonido, no la literatura, ni las matemáticas; el sonido, no el teatro, ni las artes plásticas; el sonido, no la teoría cuántica, ni la geología, ni la astrología o la acupuntura ". Este afirmación que a priori puede parecer radical, ya que deja fuera cualquier idea "extramusical" o planteamiento compositivo que no esté ligado a las características físicas del sonido, ha sido uno de los puntos de partida para elaborar esta composición, la cual, trata de desarrollar un gesto sonoro en sus diferentes vertientes. Siguiendo el formato de cita, el otro gran representado por antonomasia de la escuela espectral, Tristan Murail, decía en su artículo Questions de Cible (Entretiempo 1989): "el artista [...] no pretende describir el objeto , sino transmitir el sentimiento, la sensación de que este objeto crea en él ". Así pues, el gesto (u objeto) sonoro generador de esta pieza, es para mí; imagen, intensidad, movimiento, espacio, tiempo, pero sobre todo, timbre. Un gesto sonoro vivo, dinámico, que se convierte en materia plástica y se deja modelar. Un gesto sonoro que deriva en una serie de texturas tímbricas donde el sonido supera la nota, y donde el mismo gesto, se convierte en un todo reproducido a diferentes escalas y de diferentes formas.

Doppelgänger concerto (José M. Fayos-Jordà)

 “Doppelgänger” es la palabra alemana que define el “doble fantasmagórico” de una persona viva. Este término, se utiliza para designar la figura del doble de una persona en referencia especialmente al fenómeno de la bilocación, tan utilizado en la literatura. De este forma, el punto de partida de la pieza lo encontramos en los primeros acordes del lied “Der doppelgänger” de F. Schubert. Estos acordes son utilizados como elemento generador de todo el material armónico, melódico y contrapuntístico de la obra. La obra está planteada en dos partes principales (Sostenuto y Vortice) conectadas por una transición (Cadenza), de forma que la primera parte (Sostenuto) está construida como un filtraje de la tercera (Vortice). En el primer movimiento se exponen los materiales que serán desarrollados en el tercero de forma que se mantienen en ambos sonoridades, colores, células motívicas que articulan el discurso y recursos tímbricos pero vistos desde un prisma distinto creando dos movimientos con el mismo material pero con distinta “aura”. El movimiento central está planteado como tránsito entre los movimientos extremos como paso entre el ser y su doble. La obra está dedicada a los solistas Vicent Crespo i Ferrer y Rafael Rico Pérez.

Fulgor infinito (Javier Costa Ciscar)

La música como  fulgor, como luz infinita, como permanente devenir de los sonidos en su corporeidad, se manifiesta como cristalización de la  necesidad creativa, fulgor  de  expresión  y   comunicación. La breve  cita -siempre elaborada- de la canción polifónica renacentista  Con qué  la  lavaré  de Juan Vásquez, articula y ordena  en  diversas  secciones  el discurso musical de esta obra para banda sinfónica, escrita  en un solo trazo  y  cuyo título posee referencias al poeta José Ángel Valente.

A partir del intervalo de tercera menor con el que se inicia la canción renacentista, se obtiene una matriz formada por dos terceras superpuestas a distancia de semitono (FA – LAb / FA# - LA) que se constituye en la sonoridad dominante de la obra.  Este intervalo generador de tercera menor adquiere así un nuevo color y valor semántico, obteniéndose a la vez una relación más estrecha entre la propia canción  y el material musical libremente desarrollado y contrastante del resto de la obra.
Está dedicada a Enrique Blanquer.

Expansió   (Miguel Ángel Berbis López)

Expansió es una obra inspirada en algunas características físicas del sonido, como su morfología y propagación.

El sonido de un bombo de concierto golpeado con una suave dinámica y el sonido de una campana golpeada con fuerza, constituyen los materiales a partir de los cuales se generan los gestos musicales y las armonías con que se ha construido la pieza.
La articulación formal de estos materiales se desarrolla a través de los recursos tradicionales de construcción del discurso musical, como la repetición, la variación y el contraste, pero aportando la novedad de variar el material armónico a través de su compresión y expansión.

La obra fue creada por encargo de la sociedad musical La primitiva de Rafelbunyol.