Quartet Quiroga

Quartet Quiroga / Foto: Josep Molina
Dimecres 8 de juny | 20:00 h.
Palau de la Música // Sala Rodrigo

_

Quartet Quiroga


Violins / Aitor Hevia, Cibrán Sierra

Viola / Josep Puchades

Violoncel / Helena Poggio

_

I
Steve Reich (1936) / WTC 9/11 (2010)
I. 9/11
II. 2010
III. WTC

Samuel Barber (1910-1981) / Quartet Op. 11 (Adagio) (1935-36)

II
Philip Glass (1937) / Quartet nº 3, Mishima (1985)

George Crumb (1929) / Black angels (1970)
I. Partida
Threnody I: Nit dels insectes elèctrics (tutti)
Sons d'ossos i flautes (trio)
Campanes perdudes (duo)
Música del diable (sol)
Danse Macabre (duo)

II. Absència
Pavana Lachrymae (trio)
Threnody II: Black Angels! (tutti)
Sarabanda de la Mort Fosca (trio)
Les campanes perdudes (Eco) (duo)

III. Retorn
Música de déu (sol)
Veus antigues (duo)
Veus antigues (eco) (trio)
Threnody III: Nit dels insectes elèctrics (tutti)
_

ELS INTÈRPRETS

Quartet Quiroga

"Exquisit: interpretacions fresques, precises i perfectament equilibrades, traçades amb tons consistentment càlids." The New York Times.

El Quartet Quiroga, quartet resident al Palau Reial de Madrid, responsable de la seua col·lecció palatina de Stradivarius decorats, està considerat hui com un dels grups més singulars i actius de la nova generació europea, internacionalment reconegut entre crítica i públic per la forta personalitat del seu caràcter com a grup i per les seues interpretacions renovadores.

El grup va néixer amb la voluntat de retre homenatge al gran violinista gallec Manuel Quiroga, un dels instrumentistes més importants de la nostra història musical. Format amb R. Schmidt, W. Levin i H. Beyerle (quartets Hagen, LaSalle i Alban Berg) a l'Escola Reina Sofia, la Musikhochschule de Basilea i l'European Chamber Music Academy (ECMA), en la seua personalitat musical han influït també mestres com G. Kurtág, F. Rados, A. Keller, I. Feltz i J. Meissl.

Guardonat en els més prestigiosos concursos internacionals per a quartet (Bordeus, Paolo Borciani, Pequín, Ginebra, París, etc.), és habitual de les sales més importants de l'escenari cambrístic internacional (Wigmore Hall London, Philarmonie Berlin, Frick Collection i Lincoln Center New York, Invalides Paris, Auditori Nacional Madrid, Heidelberger Frühling, National Gallery Washington DC, Concertgebouw Amsterdam, Da Camera Los Angeles, Martinu Hall Praga, Nybrokajen Estocolm, Stadtcasino Basel, etc.). El 2007 va rebre el premi Ojo Crítico de RNE i el 2006 la Medalla d'Or del Palau de Barcelona. Comparteix escenari amb músics de la talla de J. Perianes, V. Mendelssohn, A. Meunier, J. Menuhin, Sr. Kadouch, D. Marí, I. Bagaría, C. Trepat, i membres dels quartets Alban Berg, Meta4, Casals, Doric, Arcanto, Galatea i Ardeo, entre altres. Fortament implicats amb l'ensenyament de la música de cambra, els seus membres són professors en el Curs Internacional de Llanes, responsables de la Càtedra de Quartet del Conservatori Superior de Música d'Aragó i convidats regularment a impartir classes a la JONDE i en Conservatoris Superiors i Universitats d'Europa , EUA i Amèrica Llatina.

El seu primer disc, Statements, va recollir l'aplaudiment unànime de la crítica especialitzada i va ser guardonat amb el premi al millor àlbum 2012 per la Unión Fonográfica Independiente. El seu segon treball, (R)evolutions, dedicat a la música primerenca de la Segona Escola de Viena, ha estat rebut amb les millors crítiques i les més altes distincions per la premsa especialitzada europea i nord-americana. En 2015 ixen a la llum dos nous treballs discogràfics: Frei Aber Einsam (Cobra), amb els quartets Opus 51 de Johannes Brahms, i la seua col·laboració discogràfica amb Javier Perianes per a Harmonia Mundi, dedicada als quintets per a piano i cordes de Granados i Turina.


El Quartet Quiroga té la seua residència oficial a la Fundación Museo Cerralbo de Madrid. Cibrán Serra i els altres membres del quartet volen expressar la seua gratitud als hereus de Paola Modiano per la seva generosa cessió del violí Nicola Amati "Arnold Rosé" de 1682.

_

ELS COMPOSITORS

 Steve Reich / Foto: Bonge Wergmann

Steve Reich

Guardonada amb el Premi Pulitzer, la música de Steve Reich ha influït en els compositors i músics més importants arreu del món. És un pioner del minimalisme, que durant la seua joventut va trencar amb el establishment que representava el serialisme. La seua música és coneguda pel pols ferm, la repetició que combina estructures rigoroses amb els ritmes vius i un color instrumental seductor. També abasta harmonies de la música vernacla no occidental i americana (especialment el jazz). Ha estudiat a la Universitat de Cornell, la Juilliard School of Music, Mills College (amb Luciano Berio), a més d’intyeresar-se pel gamelan balinès, els tambors africans (a la Universitat de Ghana), i les formes tradicionals de cantar les escriptures hebrees.

Different Trains (escrit per i gravat pel Kronos Quartet) i Música per a 18 músics han aconseguit cadascun un premi Grammy, i el seu vídeo documental sobre les seues òperes The Cave and Three Tales  (en col·laboració amb el videoartista Beryl Korot) han eixamplat les barreres del medi operístic. Amb els anys la seua música ha crescut significativament tant en l'ampliació de les harmonies i instrumentació. Va aconseguir un premi Pulitzer en 2009 per Double Sextet, així com el Praemium Imperiale atorgat pel príncep Hitachi a Tòquio en 2006 i el Polar Prize atorgat pel Rei de Suècia en 2007. En 2008, Reich va escriure la seua primera peça per a una banda de rock, 2x5, que es va estrenar la nit d'obertura del Festival Internacional de Manchester en un programa doble amb el grup alemany de música electrònica Kraftwerk. La seua obra està editada per Boosey & Hawkes.




Samuel Barber




Samuel Barber

Va néixer a West Chester, Pennsylvania, en 1910. Considerat com un nen prodigi, va començar a tocar el piano als sis anys i a compondre als set. Va cursar estudis en el Curtis Institute of Music de Filadèlfia. El 1935 va ingressar a l'Acadèmia Nord-americana de les Arts i les Lletres. A l'any següent va escriure el seu Quartet per a corda en si menor, el segon moviment del qual a suggeriment d'Arturo Toscanini arranjaria per a orquestra de cordes amb el títol de Adagio per a cordes (Adagio for Strings).

Va evitar l'experimentalisme d'altres compositors nord-americans de la seua generació i va preferir fins quasi el final de la vida cenyir-se a formes i harmonies musicals relativament tradicionals. La major part de la seua obra és molt melòdica i ha estat descrita com neoromàntica. Les seues cançons, acompanyades per piano o orquestra, es troben entre les més populars del repertori clàssic del segle XX. La seua Sonata per a piano (1949) va esdevenir la primera gran obra nord-americana per a piano estrenada per un pianista internacionalment reconegut, Vladimir Horowitz.

Barber va compondre diverses òperes; Vanessa, amb llibret de Gian Carlo Menotti, va ser estrenada a la Metropolitan Opera de Nova York. També va escriure concerts per a instruments solistes i orquestra: per a violí, per a violoncel, per a piano i per a flauta, i diverses obres purament orquestrals, entre elles dues simfonies. El seu catàleg inclou així mateix obres corals de gran envergadura. Va morir a Nova York en 1981.


Philip Glass

Philip Glass

A través de les seues òperes, simfonies, composicions per al seu propi conjunt i les seues àmplies col·laboracions amb artistes que van des de Twyla Tharp a Allen Ginsberg, Woody Allen o David Bowie, Philip Glass ha tingut un impacte extraordinari i sense precedents en la vida musical i intel·lectual del seu temps.

Les òperes ("Einstein on the Beach", "Satyagraha", "Akhenaton", i "El viatge", entre moltes altres), són representades per tot el món, i poques vegades amb seients buits. Glass ha escrit música per al teatre experimental i per a pel·lícules guanyadores d'un Oscar com "The Hours" i "Kundun", de Martin Scorsese, mentre que "Koyaanisqatsi", el seu paisatge fílmic iniciàtic amb Godfrey Reggio i el Philip Glass Ensemble, pot ser l’associació de so i imatge més radical i influent des de "Fantasia". Les seues col·laboracions, personals i professionals, amb els principals artistes de rock, pop i música del món es remonten a la dècada de 1960, incloent l'inici de la seua relació amb l'artista Robert Wilson. De fet, Glass és el primer compositor que ha atret al mateix temps un públic ampli i multigeneracional al teatre de l'òpera, la sala de concerts, el món de la dansa, el cinema i la música popular.

Glass va néixer el 1937 i va créixer a Baltimore. Va estudiar en la Universitat de Chicago, l'Escola Juilliard i en Aspen amb Darius Milhaud. Gran part del que aleshores passava a la música moderna no li agradava i es va traslladar a Europa, on va estudiar amb la llegendaria Nadia Boulanger (que també fou mestra de Virgil Thomson, Aaron Copland i Quincy Jones) i va treballar en estreta col·laboració amb el virtuós del sitar i compositor Ravi Shankar. Va tornar a Nova York el 1967 i va formar el Philip Glass Ensemble: set músics tocant els teclats i una varietat d'instruments de vent, amplificats i combinats a través d'una taula de mescles.

El nou estil musical que Glass va anar evolucionant es va denominar finalment "minimalisme". Però a ell mai li va agradar el terme i prefereix parlar de si mateix com un compositor de "música amb estructures repetitives." Gran part de les seues primeres obres es basen en la reiteració ampliada de breus fragments elegants, melòdics que van entrant i eixint d'un tapís sonor. O, per dir-ho d'una altra manera, submergeix l’oient en una espècie de paisatge sonor que es retorça, gira, envolta i avança.
En els últims 25 anys, Glass ha compost més de vint òperes, grans i petites; vuit simfonies; dos concerts per a piano i concerts per a violí, piano, timbals, quartet de saxòfons i orquestra; bandes sonores de pel·lícules que van des de noves partitures dels clàssics estilitzats de Jean Cocteau al documental d'Errol Morris sobre l'ex secretari de Defensa Robert McNamara; quartets de corda; un creixent cos d’obres per a piano i orgue. Ha col·laborat amb Paul Simon, Linda Ronstadt, Yo-Yo Ma i Doris Lessing, entre molts altres. Ofereix conferències, tallers i actuacions com a pianista en solitari per tot el món, i continua apareixent regularment amb el Philip Glass Ensemble.


George Crumb / Foto: Becky Starobin 
George Crumb

George Crumb (1929) és un dels compositors més freqüentment interpretats en el món musical dels nostres dies. Ha guanyat els premis Grammy i Pulitzer, i continua composant partitures que enriqueixen les vides de tots els que entren en contacte amb el seu art profundament humanista. La música de Crumb sovint es juxtaposa estils musicals contrastants, que van des de la música de la tradició culta occidental, als himnes i la música popular, a les músiques no occidentals. Moltes de les obres de Crumb inclouen elements de programàtics, simbòlics, místics i teatrals, que es reflecteixen sovint en les seues belles i meticulosament anotades partitures.

Una personalitat tímida, però eloqüent, Crumb es va retirar com a professor de la Universitat de Pennsylvania després de més de 30 anys de servei. Reconegut per nombroses institucions amb doctorats honoraris, destinatari de dotzenes de premis, Crumb té la seva llar a Pennsylvania, en la mateixa casa on ell i la seua dona criaren els seus tres fills. La música de George Crumb està publicada per C. F. Peters i el segell discogràfic Bridge Records està publicant una integral de la seua obra, supervisada pel compositor.

_

LES OBRES

WTC 9/11

Durant 25 anys vam viure a 4 carrers del World Trade Center. L'11 de setembre estàvem a Vermont, però el nostre fill, néta i nora estaven al nostre apartament. Vam estar en contacte telefònic durant sis hores i els nostres veïns del costat finalment van poder sortir cap al nord de la ciutat amb la seua família i la nostra. Per a nosaltres, el 9/11 (11-S) no va ser un esdeveniment mediàtic. Al gener de 2010, uns quants mesos després que el Kronos em demanara una obra [per a quartet de corda i pista pregravada], em vaig adonar que les veus gravades serien l'11-S. En concret, començarien amb el domini públic: NORAD, FDNY, i seguirien amb entrevistes amb antics amics i veïns que viuen o treballen en el baix Manhattan. WTC és també una abreviatura de World To Come (el món que vindrà), com em va assenyalar el meu amic i compositor David Lang. Després de l'11-S els cossos i parts de cossos van ser traslladats a l'oficina del forense al costat est de Manhattan. Segons la tradició jueva és obligat custodiar el cos des del moment de la mort fins a l'enterrament. La pràctica, anomenada Shmira, consisteix a seure prop del cos i recitar salms o passatges bíblics. La pràctica té a veure, d'una banda, amb la protecció del cos enfront d'animals o insectes, i de l'altra, amb fer companyia a la neshama o esperit mentres es manté al voltant del cos, fins a l'enterrament. A causa de les dificultats en la identificació de l'ADN això es va prolongar durant set mesos, 24 hores al dia, els set dies de la setmana. En el tercer moviment pot escoltar-se a dues de les dones que es van asseure i van recitar salms. També a un violoncel·lista (que va practicar la Shmira en un altre lloc) i a un cantor d'una gran sinagoga de Nova York que interpreta parts dels Salms i la Torà.

WTC 9/11 està dividida en tres moviments (encara que amb un mateix ritme):
I. 9/11
II. 2010
III. WTC

L'obra comença i acaba amb el primer violí que reprodueix la forta senyal (en aquest cas un fa) que emet un telèfon quan es queda despenjat. En el primer moviment hi ha veus d'arxiu dels controladors aeris del NORAD, alarmats que el vol 11 d'American Airlines es desviara de la seua trajectòria. Va ser el primer avió que va impactar deliberadament contra el World Trade Center. El moviment encadena després amb els arxius d'aquest dia de FDNY anunciant el que estava passant en terra.

El segon moviment utilitza gravacions que vaig fer el 2010 dels veïns del barri, un oficial del cos de bombers i el primer conductor d'ambulància (voluntaris de Hatzalah) que va arribar al lloc, recordant el que va passar nou anys abans.

El tercer i últim moviment utilitza la veu d'un veí del barri, dos voluntaris que es fan càrrec al costat dels cossos, així com la del cel·lista i cantor abans esmentat.

Al llarg de WTC 9/11 les cordes doblen i harmonitzen les melodies del discurs i perllonguen les vocals o consonants finals de les veus gravades. En total, es poden escoltar 3 quartets de corda: un tocant en viu i dos pregravats. La peça també pot ser interpretada per tres quartets en viu amb veus pregravades.

WTC 9/11 dura només quinze minuts i mig. Després de compondre-la, he tractat diverses vegades de perllongar però cada vegada he tingut la sensació que allargant-la reduïa el seu impacte. Aquesta obra ha de ser concisa. (Steve Reich)


Quartet de corda en si menor, op. 11 (Adagio)

Samuel Barber va escriure el seu quartet en 1935-1936. Després el compositor va arreglar el moviment central per a orquestra de cordes i el va convertir en el seu conegut Adagio per a corda en 1936. Va seguir revisant la peça, sobretot el final, fins a 1943.

El va començar a escriure mentre vivia a Àustria amb el seu col·lega Gian Carlo Menotti després d'obtenir Barber el Premi de Roma. Volia que l’estrenara el Curtis String Quartet, però no va acabar la peça a temps per a la seua gira. El 19 de setembre de 1936, Barber va escriure al violoncel·lista Orlando Cole: "Hui he acabat el moviment lent del meu quartet, ¡és la bomba!". El quartet de corda va ser estrenat en la seua forma provisional pel Pro Art Quartet el 14 de desembre de 1936, a la Vila Aurelia de Roma. Després Barber va reescriure el final a l'abril de 1937, i una vegada més abans de publicar-lo. La forma final va ser estrenada pel Quartet de Budapest el 28 de maig de 1943, a la Biblioteca del Congrés a Washington, DC.

El moviment d'obertura (Molto allegro i appassionato) és en forma de sonata, el segon (Molto adagio [attacca]) un adagio, i el final (Molto allegro (come prima), que dura dos minuts, torna als temes del principi, creant així una forma cíclica. El quartet en el seu conjunt està escrit en la tonalitat de si menor, però el moviment central està en si bemoll menor. Els materials d'aquest segon moviment consisteixen en "una melodia molt lenta i extensa construïda a partir de intervals escalonats, amb variacions menudes en les seues nombroses repeticions, que es construeix sobre (o enmig de) acords sostinguts que canvien nota per nota, apuntant tot cap a un poderós clímax en el rang superior dels instruments i que després retrocedeix ràpidament a la quietud contemplativa que en última instància defineix la seua envergadura musical". (James Keller). Aquesta peça de Barber, en versió per a quartet o per a orquesta de cordes, ha sonat en pel·lícules com "Platoon", "L'home elefant" o "El nord".

Barber va acceptar l'encàrrec d'un segon quartet de corda en 1947, però mai va passar d'unes quantes pàgines d'apunts.


Mishima

Mishima (quartet de Cordes N º 3) va aparèixer originalment com a part de la banda sonora de la pel·lícula Mishima, de Paul Schrader. La pel·lícula segueix una estructura narrativa complexa que divideix la vida d'aquest famós novel·lista japonès contemporani en tres parts: la seua infància, els seus anys de maduresa i l'últim dia de la seua vida. Aquests temes s'entrecreuen per produir una visió calidoscòpica i canviant de la vida de Mishima. Les escenes de la infància van ser filmades en blanc i negre i acompanyades per música escrita per a quartet de corda. En el moment de composar la música de la pel·lícula, ja vaig pensar que la part de quartet de corda s'extrauria de la banda sonora i es convertiria en una peça de concert autònoma. (Philip Glass)


Black Angels

El quartet Black Angels, subtitulat "Tretze imatges de la Terra Fosca", és una obra per a "quartet de corda elèctric" del compositor nord-americà George Crumb. Va ser compost en el transcurs d'un any i està datat en la partitura "divendres 13 març 1970 (in tempore belli)". Crumb està molt interessat en la numerologia i va estructurar la peça al voltant dels números 13 i 7. L'obra destaca per la seua instrumentació no convencional, que requereix instruments de corda elèctrics, gots de vidre i dos gongs tam-tam en suspensió.

Els tretze moviments de Black Angels s'articulen en tres grans grups.

I. Partida
Threnody I: Nit dels insectes elèctrics (tutti)
Sons d'ossos i flautes (trio)
Campanes perdudes (duo)
Música del diable (sol)
Danse Macabre (duo)

II. Absència
Pavana Lachrymae (trio)
Threnody II: Black Angels! (tutti)
Sarabanda de la Mort Fosca (trio)
Les campanes perdudes (Eco) (duo)

III. Retorn
Música de déu (sol)
Veus antigues (duo)
Veus antigues (eco) (trio)
Threnody III: Nit dels insectes elèctrics (tutti)

L'estructura de l'obra mostra els elements de la numerologia que interessaven a Crumb, és a dir, tretze moviments, dels quals el setè és la peça central. A més, l'organització de moviments mostra simetria i palíndrom: la instrumentació de cada moviment segueix una estructura palindròmica: 4, 3, 2, 1, 2, 3, 4, 3, 2, 1, 2, 3, 4; el primer, el central i el tretzè moviments es titulen Threnody; “Música de déu” i “Música del diable” estan simètricament oposats entre si.

Black Angels està escrit originalment per (en expressió de Crumb) "quartet de corda elèctric". Encara que en general s'interpreta amb instruments acústics amplificats, alguna vegada es toca amb instruments de corda electrònics construïts amb aquesta finalitat. La música utilitza els registres extrems de l'instrument i diverses tècniques esteses. En certs moments els músics fan sons amb la boca i parlen. A més a cada un d’ells se li assigna un conjunt d'altres instruments per tocar al llarg de l'obra. Algun requereix una preparació específica, com els gots de vidre, que contenen diferents quantitats d'aigua per variar la seua afinació.

El Kronos Quartet, especialitzat en música nova, es va formar originalment quan el violinista David Harrington va escoltar Black Angels per la ràdio. Va pensar que l'obra de Crumb era "una cosa salvatge, paorosa" i "senes cap dubte el tipus de música que cal tocar". Va ser la primera obra que va montar el Kronos. "Threnody I: Nit dels insectes elèctrics" apareix a la banda sonora de L'exorcista. David Bowie cita Black Angels entre els seus 25 discos favorits.

  Tornar