Jove Orquestra i Cor de la Generalitat Valenciana

Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana


Divendres 1 d'abril | 19:30 h.

Palau de les Arts Reina Sofía // Auditori

_


Concert homenatge a Inmaculada Tomás


Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana
Director / Manuel Galduf


Cor de la Generalitat Valenciana

Director / Francesc Perales


_


I

Carlos Fontcuberta (1977) // Alejandro Fontcuberta / Noches blancas* (2016)

Òpera basada en el relat homònim de Fiódor Dostoievski

I. Noche primera
II. Noche segunda
III. Noche tercera
IV. Noche cuarta
V. Amanecer     

Tenor / Alberto Guardiola
Soprano / María Bazal


II

Francis Poulenc  (1899-1963)  / Gloria (1959)

I. Gloria
II. Laudamus te
III. Dominus Deus
IV. Domine fili unigenite
V.  Domine Deus, Agnus Dei
VI. Qui sedes ad dexteram Patris

Soprano / Erika Escribá-Astaburuaga

_


*Estrena absoluta. Obra encàrrec del festival Ensems

_


ELS INTÈRPRETS


María Bazal / Soprano

Soprano líric-lleugera, abasta un repertori que s'estén des del barroc fins a la música contemporània, amb especial predilecció per compositors dels segles XX i XXI. De Fontcuberta ha estrenat i gravat Quatre poèmes de Rainer Maria Rilke. Va realitzar els estudis de cant al Conservatori Superior de València amb Glòria Fabuel, i prossegueix la seva formació a França amb Robert Expert i Erika Guiomar. Rep lliçons de perfeccionament d’Alfonso Echeverría, Dalton Baldwin, Miguel Zanetti, Dodi Protero, Milana Stretzva i Stefania Cafaro. Ha estat finalista dels concursos internacionals Paper de Música de Capellades (música de cambra), Josep Mirabent i Magrans, Gordes (França) (cant), i Froville (França), de cant barroc. Ofereix recitals amb el clavecinista Stefano Intrieri i interpreta també òpera, sarsuela i música contemporània en llocs com Kulturcenter Limfjord (Skive, Dinamarca), Alderton House (Nova York), castell de Lunéville (França), Schola Cantorum (París), la Coupole (Les Arcs, França) i en nombroses localitats de tota Espanya. Col·labora a més amb el grup de música contemporània Ensemble d'Arts. En l'àmbit operístic participa en produccions realitzades al Palau de la Música de València, Biblioteca de Sant Miquel dels Reis, Auditori Tama d'Aldaia i Auditori Municipal de Riba-roja. Ha realitzat els papers de Papagena en Die Zauberflöte de Mozart i Taumänchen en Hänsel und Gretel de Humperdinck.


Alberto Guardiola-Ochando / Tenor 

Format amb Ana Luisa Chova a València. Titulat superior en les especialitats de cant, piano i acordió. Continua la seua formació a la Hochschule für Musik und Theater de Munic (Alemanya) on es s'especialitza en interpretació de lied, oratori i òpera. Allà es forma també com a pianista acompanyant i director d'orquestra. Ha realitzat masterclasses amb Teresa Berganza i Alfredo Kraus. Ha estat membre del Cor de la Generalitat Valenciana, Chor des Bayerischen Rundfunks, Cor de la Filharmònica de Munic. Ha actuat en sales com Herkules- Saal, Òpera Estatal de Baviera i Auditori Gasteig en Munic, Gewandhaus de Leipzig, Konzerthaus de Viena, Auditori de Torí, Scala de Milà, Grossersaal del Festival de Salzburg, Auditori de Tenerife, Granada, Palau de la Música de València, entre altres. El seu repertori comprèn des de la música antiga fins a la contemporània, passant per l'òpera, el lied i l'oratori. Ha interpretat papers de Mozart i Donizetti com Ferrando, Tamino, Nemorino, Ernesto, i rossinianos com el Comte Almaviva o Don Ramiro. En oratori, Les passions de Bach, La Creació de Haydn, Buxtehude, Mozart... Ha actuat amb directors com Miguel Ortega, E. García Asensio, M. Galduf, Lorin Maazel, Claudio Abbado, Zubin Metha i Riccardo Muti. 



Erika Escribá-Astaburuaga / Soprano  

Nascuda a València, va estudiar cant amb la soprano Gloria Fabuel. Perfecciona la seua formació a França i Itàlia al costat d'Ernesto Palacio, Ileana Cotrubas, Renata Scotto, Dalton Baldwin, etc. Guanyadora de concursos internacionals a Espanya i França va fer el seu debut operístic a Catalunya amb Manon de Massenet després d'obtenir el Primer Premi en el Concurs de Cant Mirna Lacambra de l'Escola d'Òpera de Sabadell; és guardonada amb el Primer Premi de la Premsa i tercer premi del Concours International de Musique de Chambre de Lió i interpreta al Teatro Real el paper de Norina de l'òpera Don Pasquale de Donizetti. Dirigida per Christophe Rousset, canta a Qatar, Versailles, Utrech, Madrid, Segòvia, Bilbao, Conca i Londres. Realitza enregistraments amb la Jove Orquestra Nacional d'Espanya, Collegium Instrumentale, Orquestra La Dispersione i Capella de Ministrers. Com a solista convidada participa en importants festivals nacionals i internacionals i així mateix canta en teatres com el Real de Madrid, Palau de les Arts, Palau de l'òpera de la Corunya, Òpera Royal de Versalles, Willmore Hall, Auditori de RTVE, Auditori nacional de Madrid, Auditori Parco della Musica de Roma i amb Orquestres com l'Orquestra Nacional de Mulhouse, Orquestra de RTVE, Orquestra Les Talens Lyriques, Camerata Iberia. 


Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana 

Va ser creada per la Llei Valenciana de la Música al maig de 1998 i depén orgànicament de la subdirecció de Música de Culturarts. El seu principal objectiu és contribuir a la formació de músics menors de 26 anys mitjançant trobades i tallers dirigits per destacats professors. El seu director musical i responsable pedagògic és Manuel Galduf, que compta amb dos directors assistents en pràctiques.

La Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana ha celebrat trobades a Alacant, Altea, Borriana, Carcaixent, Castelló, Cullera, la Vila-Joiosa, Llíria, Requena, Sant Vicent del Raspeig, Segorbe, Torrevieja, Xàtiva i València entre altres llocs, i ha treballat amb mestres com José L. García Asensio, Félix Ayo, Mihai Dancila, Alfonso Ghedin, Agustín León Ara, Franco Petracchi, Mstislav Rostropóvitx, Irvine Arditti, Joan Enric Lluna, Vicens Prats, Klaus Thunemann, o els grups Quartet Canals, Quartet Quiroga, Quintet Cuesta, Spanish Brass Luur Metalls i Amores Grup de Percussió. En 2002 va participar en l'estrena mundial de la versió de Vladimir Vasiliev del ballet Romeu i Julieta de Serguei Prokofiev, que va dirigir Rostropóvitx en el Teatre Principal de València.

Ha acompanyat solistes com el mateix Rostropóvitx, Vadim Repin, Otto Sauter, Irvine Arditti, Ara Malikian, Josep Puchades, José Franch Ballester, Nicolas Hodges, Itxaro Mentxaka, Isabel Monar, Erika Escribá-Astaburuaga, Silvia Vázquez, Marina Rodriguez-Cusí i José Antonio López. Ha actuat en el Palau de la Música i el Palau de les Arts Reina Sofía de València, en l’Auditori de Castelló, el Teatre Monumental de Madrid (concerts retransmesos per RTVE), en el Festival Internacional de Música de Galícia (2003), en el Festival Internacional de Música i Dansa de Granada (2007), en el Festival de Música d'Alacant (2008 i 2010), el Festival Cinema Jove (2013) i en el Festival Sagunt a Escena, en el que és va presentar amb la col·laboració del Cor de la Generalitat Valenciana (2012) i del Ballet de la Generalitat Valenciana (2013 i 2015). En el seu repertori destaca la presència de música actual i els obres de compositors valencians, als que ha dedicat la seua producció discogràfica.


Manuel Galduf / director

Va nàixer a Llíria. Va estudiar en el Conservatori Superior de Música de València i va ampliar la seua formació amb Volker Wangenheim i amb Igor Markevitx. Es va presentar a Europa amb l'Orquestra Nacional de l'Òpera de Montecarlo (1970) i a Espanya amb l'Orquestra Simfònica de RTVE. Des de llavors ha estat al capdavant d'orquestres com la Nationale de France, Orchestre Symphonique de Bordeaux, Philarmonia Hungarica, Nison Symphony Orchestra de Tòquio, English Chamber Orchestra, Dresden Philharmoniker, Nürnberger Symphoniker, Bayerischen Rundfunks, Robert Schumann de Chemnich, Nacional de Veneçuela, SODRE de Montevideo, OFUNAM de Mèxic, Florida Festival, etcètera, així com la majoria de les orquestres espanyoles, i ha dirigit als més rellevants solistes i cantants del panorama internacional.

Galduf ha estrenat més d'un centenar d'obres de compositors contemporanis, però el seu ampli repertori comprén tots els gèneres i estils. Ha gravat amb la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana per a l’IVM (Diverdi), i amb altres grups y orquestres per als segells Auvidis, Sony Classical, EMI, Albany Rècords US, RTVE i Ànec, amb obres d’Isaac Albéniz, Leonardo Balada, Óscar Esplá, Joaquín Rodrigo, Manuel Palau, Vicent Garcés, Eduardo López-Chavarri, César Cano, Ricardo Climent, Andrés Valero-Castells, Miguel Gálvez-Taroncher, Voro García, Francisco Coll, Óscar Navarro, etc. En 2014 va dirigir l’estrena de la versió escènica de l’òpera Maror, de Manuel Palau, al Palau de les Arts de València.

Manuel Galduf és acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando de Madrid i de la de Santa Isabel d'Hongria de Sevilla, i acadèmic numerari de la de Belles Arts de Sant Carles de València. Des de 1983 fins 1997 va ser director titular de l'Orquestra de València i durant alguns anys ho ha segut també del Grup Instrumental de València. Des de 1999 és director musical i responsable pedagògic de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana.


Cor de la Generalitat Valenciana / Foto: Tania Castro






Cor de la Generalitat Valenciana 

El Cor de la Generalitat Valenciana, que depèn orgànicament de la subdirecció de Música de Culturarts, està reconegut com una de les millors agrupacions corals d'Espanya. El seu director titular és Francesc Perales, Jordi Blanch seu director assistent i Francisco Hervás el seu pianista acompanyant. Fundat el 1987 amb el nom de Cor de València, des de 2006 és el titular del Palau de les Arts. Algunes d'aquestes actuacions han estat gravades en DVD: Fidelio, Turandot, Götterdämmerung, Cyrano de Bergerac al costat de Plácido Domingo, El rey que rabió i Ievgueni Oneguin.

Compagina òpera amb música simfonicocoral de tots els temps. Ha cantat sota la direcció entre altres de Claudio Abbado, Rinaldo Alessandrini, Riccardo Chailly, Manuel Galduf, Enrique García Asensio, Luis Antonio García Navarro, Miguel Ángel Gómez Martínez, Valeri Guerguiev, Leopold Hager, Cristóbal Halffter, Robert King, Sir Neville Marriner, Lorin Mazel, Zubin Mehta, Lord Yehudi Menuhin, Marc Minkowski, Krzysztof Penderecki, Josep Pons, Michel Plasson, Georges Prêtre, Helmuth Rilling, Guennadi Rojdestvenski, Antoni Ros- Marbà, Mstislav Rostropovich i Alberto Zedda.

A més de la seua presència en les temporades i festivals espanyols (Palau de la Música de València, Real, Liceu, Granada, Santander, Peralada, Grec), també ha actuat a la seu de la Unesco a París, l'Exposició de Lisboa, la Catedral de Sant Patrici de Nova York i en els principals festivals europeus amb l'espectacle Tramuntana Tremens de Carles Santos. El seu enregistrament per a Sony al costat de Plácido Domingo i l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, Domingo Verdi, ha obtingut el Grammy Llatí al Millor Àlbum de Música Clàssica 2014. Ha estat guardonat amb la Medalla d'Honor del Festival Internacional de Música i Dansa de Granada, la Medalla Commemorativa del XXV Aniversari del Palau de la Música de València, el premi Clar de Llums de la Universitat de València, el Important de l'Editorial Premsa Valenciana i la Medalla al Mèrit en les Belles Arts de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

_


ELS COMPOSITORS


Carlos Fontcuberta  

Neix el 1977 a València. Estudia piano amb Bartomeu Jaume i composició amb Ramón Ramos al Conservatori Superior de Música. Continua la seua formació assistint a cursos de de José Manuel López López, Mauricio Sotelo, Óscar Strasnoy, Phillippe Hurel, Unsuk Chin, César Camarero, Jesús Rueda, Leonardo Balada, José Mª Sánchez-Verdú, Alberto Posadas, etc. El 2013 va ser acollit com a investigador convidat per a l'elaboració de la tesi doctoral pel Conservatori Nacional Superior de París, on va rebre classes de Gérard Pesson. Finalment, rep formació en composició assistida per ordinador sota la tutela de José Manuel López López a la Universitat París 8.

És guanyador del Primer Premi Xavier Montsalvatge en el XXII Premi Joves compositors Fundació Autor-CNDM, i de la convocatòria del Plural Ensemble dirigida a joves compositors en 2011. Les seues obres han estat interpretades pel Grup Instrumental de València, Ensemble Espai Sonor, Ensemble d'arts, Cor de la Generalitat Valenciana, Smash Ensemble, Plural Ensemble, Ensemble l'Itinéraire, Orchestre Nationale de Lorraine, Ensemble Orchestrutopica, etc .; en auditoris com el Palau dels Arts Reina Sofia, Palau de la Música de València, Auditori 400 del Centre d'Art Reina Sofia, Auditori de Barcelona, Fundació BBVA a Bilbao, Auditori de Saragossa, Arsenal de Metz; i en festivals com Ensems, Festival de Música Contemporània d'Alacant, Mostra Sonora de Sueca, Festival Acanthes (Metz) i Festival Gare du Nord (Basilea).

Ha rebut encàrrecs de Radio France, Generalitat Valenciana i Mostra Sonora de Sueca, i actualment és compositor resident de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana. Des de 2006 ha compaginat la tasca compositiva amb la docència, i ha impartit classes de contrapunt i anàlisi en els conservatoris superiors de València i Castelló.


Francis Poulenc 

París, 7 de gener del 1899–30 de gener del 1963. Era el compositor autodidacte que havia compensat la falta inicial d’academicisme amb una curiositat omnívora que es delectava en el París irreverent dels anys 20. En plena adolescència topa amb l’estrena de La consagració de la primavera de Stravinski i comença a rebre classes de piano de la mà de Ricard Viñes, amic i intèrpret de Debussy i Ravel.

Fill d’una família acomodada que vivia en el centre de París, es va quedar sense mare als setze anys, de qui havia rebut una important educació musical i, dos anys després, sense pare, de qui havia heretat una important empresa farmacèutica i la moral catòlica. L’èxit de la Rapsodie Noir en 1917, la seua primera obra, el connecta amb l’elit musical de la ciutat de la llum i estableix amistat amb Auric, Honegger, Milhaud i Satie, entre d’altres.

Poulenc, que abraça part del dadaisme, va ser un dels compositors que més fidel es va mantenir als postulats estètics de Les Six (terme formulat per Collet en 1920), influït per Erik Satie i Jean Cocteau. El grup, que no va fer mai escola i va obtenir resultats divergents, s’oposava a la grandiositat romàntica i wagneriana o als que vivien en el núvol impressionista. Si, d’una banda, Poulenc es va mostrar inicialment entusiasta amb la música innovadora més radical (fins i tot va viatjar a Viena el 1921 per a trobar-se amb Schönberg), al final sucumbeix a l’essència tradicional, la qual es veurà compensada per una sana irreverència que descobrirem de múltiples maneres. La primera irreverència prové de la manera de cultivar la melodia en un moment en què es donava per acabada. Per a reviure-la a partir d’unes constants crítiques calia transgredir la norma, i li injecta material procedent, en part, de les estètiques que nega. La gràcia rau a fusionar tants recursos que aconsegueix la creació d’un estil personal, a partir d’episodis d’ambigüitat tonal i modal, mixtures i harmonia alterada (amb intervals augmentats i disminuïts, melodies paral·leles i arpegiades, escales pentatòniques), un ús molt suggestiu del cromatisme i fins i tot una mirada cap a la música del passat. A més, en el Gloria (FP 177), declina la predictibilitat formal en benefici de la sorpresa (que obté gràcies als continus canvis de compàs i estudi rítmic del text) i anteposa la invenció a la repetició temàtica (tot i que no es pot negar el treball contrapuntístic present, sovint minimalista), una altra raó que legitima la riquesa de motius musicals juxtaposats en el Gloria.


Abel Puig Gisbert
AVAMUS // Associació Valenciana de Musicologia 

_


LES OBRES 


Noches Blancas 

Òpera basada en el relat homònim de Fiódor Dostoievski. 
Música de Carles Fontcuberta // Llibret d'Alejandro Fontcuberta i Carlos Fontcuberta.


L'amor no correspost, la solitud i l'adopció d'una actitud somiadora davant la vida són alguns dels elements que configuren la temàtica de Nits blanques, una de les primeres novel·les escrites per Dostoievski. El relat es desenvolupa al voltant d'una sèrie de trobades nocturnes entre un home i una dona que es coneixen i es donen cita en els carrers de Sant Petersburg durant les nits de solstici d'estiu. Són les anomenades nits blanques, en les que la foscor no arriba a donar-se per complet. El personatge masculí és un home introvertit i solitari que en un dels seus habituals passejos per la ciutat coneix i s'enamora de Nástenka, jove noia que plora per l'espera infructuosa de l'home que ella estima.

En l'òpera, l'acció es trasllada a una època i lloc indeterminats. Tot transcorre en una ciutat amb ponts, canals i vells edificis; tal vegada una Sant Petersburg imaginada, somiada, o bé qualsevol altra ciutat, invisible o real, en la qual potser l'espectador podria veure projectats els seus anhels i somnis. Igual que en la novel·la, l'acció es desenvolupa en quatre nits, que donen lloc a quatre escenes enllaçades per breus interludis.

Com a Le notti bianche, adaptació cinematogràfica de la novel·la realitzada per Visconti en 1957, en el llibret els personatges veuen notablement atenuats alguns trets que hui dia resultarien una mica anacrònics, especialment en tot el que de amanerat i exageradament tímid hi ha originalment en el personatge masculí de la història. No obstant això, aquest conserva amb tota plenitud la seua actitud somiadora, que sembla fer-li portar una existència al marge de la norma. Això permet posar l'accent en nocions com la sublimació i representació simbòlica de les pulsions, o la projecció dels desitjos en la percepció de les coses. Les somnis del protagonista són reescrites amb total llibertat en el Ària del Somiador (Nit segona), el que dóna lloc a un text nou per complet, ric en imatges i referències. Natalia, personatge derivat de la Nástenka dostoievskiana –i també de la Natalia de Visconti– representa no només la materialització dels anhels del Somiador, sinó que alhora actua de contrapunt mundà, encara que en absolut exempt de conflictes, a la manera en què aquell es relaciona amb el món. No obstant això, les històries de tots dos es creuen, i això permet veure que també hi ha elements en comú entre elles.

L'atmosfera que envolta l'acció, amb els matisos lumínics d'uns vespres paradoxalment resplendents, adquireix protagonisme des de l'inici de l'òpera amb l'ària del vespre, i es veu reflectida en les qualitats sonores de tota la música. Les tècniques instrumentals no convencionals transformen radicalment el so característic de l'orquestra, que es torna per moments inusitadament incorpori i transparent, ple de tènues centelleigs, i que ofereix racons sonors que conviden a acostar l'oïda per escoltar millor en la penombra acústica. Si per alguns moments aflora a la superfície el seu so més corpori i fins i tot convencional, altres vegades submergit en un mar d'harmònics, sons eòlics, sordines, flautati i spazzolati, ho farà portant amb si, com adherits, nous significats. El cant arriba a posseir un marcat lirisme en alguns moments, com per exemple succeeix en la Historia de la Natalia, i acompanyat de la característica vestidura orquestral arriba a produir una combinació singular d'avantguarda i ecos de la tradició operística. De fet, poques històries podien oferir tantes situacions escèniques que feren pensar en passatges d'altres òperes com aquesta que ens ocupa. No només l'al·lusió, ja explícita en la novel·la, al Barber de Sevilla, sinó també altres moments que podrien portar a la ment títols com La Bohème, Tristany i Isolda o Pelléas et Mélisande, per citar alguns. Algunes d'aquestes connexions afloren discretament en la música, juntament amb altres al·lusions que no sempre responen a mecanismes lògics, però estan integrades de tal manera en l'entramat harmònic i tímbric que fàcilment podrien passar desapercebudes. Tradició i modernitat conviuen doncs ací d'una manera anàloga a com el Somiador se'ns presenta envoltat de ponts i edificis vells. Confrontada també al pas del temps, la història de Dostoievski deixa enrere en aquesta òpera moltes coses d'aquell caràcter de novel·la sentimental, però conserva i veu bategar amb intensitat tot el que en ella hi havia d'universal i intemporal.

Carlos Fontcuberta




Gloria 

Per a comprendre les obres religioses de Poulenc, cal detenir-se en els episodis traumàtics que el van conduir a reafirmar-se en la fe catòlica, de la qual s’havia separat durant uns anys. El catàleg, que compren la música d’escena (ballet, òpera, teatre i cinema), orquestral i de cambra (vocal i instrumental), avançava des de la vitalitat i el colorisme de les primeres obres, que li aportaren fama, cap a la vertadera essència del seu pensament, que es revela en les peces religioses i amb les quals va assolir la transcendència. A banda de la depressió que sofreix el 1923 per la desaparició d’un amic seu, l’episodi més convuls té lloc el 1936 quan mor decapitat en un accident d’automòbil Pierre–Octave Ferroud (compositor, crític i amic) que el condueix a realitzar un recés en el santuari de Rocamadour i compon les Litanies à la Vierge Noire en una setmana. Totes les obres religioses de Poulenc són posteriors a eixe esdeveniment, i la renovació catòlica el condueix cap a una austeritat sublim.

El Gloria és per a soprano, cor mixt i orquestra, amb la mateixa orquestració que va usar en l’Stabat Mater compost per a la mort del seu amic C. Bérard en 1950. El mateix Poulenc va definir el Gloria com una gran simfonia coral i, amb els vint-i-cinc minuts de durada, resulta més apropiada per a un concert, a la manera del de Vivaldi, que no per a una missa. En aquesta obra trobem més exemples de sana irreverència: a pesar de basar-se en un text litúrgic, la inspiració la rep, d’una banda, dels frescos de Gozzoli a Florència, on els àngels trauen la llengua i, de l’altra, del dia que va vore jugar a futbol a uns monjos benedictins, tal com expressa l’autor. Amb Poulenc, la sensualitat humana (amb la sàtira), i la transcendència mística (amb tocs surrealistes) formen part del mateix cos. No menys irreverent resulta, d’altra banda, el desplaçament dels accents del text en llatí, en versos en què podem sentir Gloria in éxcelsis Deó (i no excélsis Déo) o Benedicimús Te (i no Benedícimus) de forma deliberada, encara que manté l’estil sil·làbic característic dels Gloria. Per a un amant de la poesia com Poulenc es tracta d’una irreverència calculada que es desprén del període de maduresa, també humana i mística, en què el text serveix per a ampliar els recursos musicals allà on convé. En una ocasió digué: «si s’escrigués sobre la meua tomba: ací descansa el músic d’Apollinaire i d’Eluard, aquest seria el meu major títol de glòria».

El crític C. Rostand va caracteritzar Poulenc en juliol del 1950 en el Paris-Presse com a «Le moine et le voyou» (el monjo i l’heretge), una etiqueta que quedarà per sempre lligada al compositor, el qual reconeix la juxtaposició d’elements profans i sagrats en la seua obra. De fet, el Gloria, a pesar de ser una obra anterior a la promulgació del II Concili Vaticà –el qual obrirà les portes a noves estètiques– usa molts dels recursos que l’església censurava aleshores en la música sacra. Poulenc, que declarava tindre la fe d’un capellà llaurador («J’ai la foi d’un curé de campagne»), va morir d’insuficiència cardíaca i és considerat per molts crítics el primer compositor obertament homosexual de la història. A pesar de les vicissituds personals que condicionen l’estètica de l’autor, el Gloria no deixa de ser un encàrrec de la fundació Koussevitzky. L’obra, composta en 1959, va ser estrenada el 21 de gener del 1961 a Boston (Massachusetts) per la Boston Symphony Orchestra i el cor Pro Musica sota la direcció de Charles Münch i Adele Addison com a soprano solista. La primera gravació, del mateix any, la va realitzar EMI sota la direcció de Georges Prêtre i la supervisió de Poulenc, amb Rosanna Carteri com a solista. Dels successius enregistraments, cal destacar el del 1965 realitzat pel segell RCA Victor amb el Robert Shaw Chorale, el qual va guanyar un Grammy per la millor interpretació coral (Best Choral Performance). 

I. Gloria in Excelsis (Sol M). El motiu inicial del primer moviment a càrrec dels metalls sobre un gran acord de Sol M orquestral, a la manera d’una fanfàrria, ens recorda la Serenata en La per a piano (1925) de Stravinsky. La introducció modula de la tonalitat principal a sol m, després de la qual la fusta sona un pocs compassos amb 4es i 7es paral·leles abans de l’entrada del cor. La declamació accentuada del text vertebra el ritme d’aquest moviment, amb freqüents canvis de compàs i, pel que fa a l’harmonia, trobem la juxtaposició d’acords de si m sobre un baix en Sol, trets presents en diversos passatges de l’obra.

II. Laudamus Te (Do M) s’inicia amb un hoquetus en els trombons que evoca Machaut i l’escola de Nôtre-Dame, i està caracteritzat pels freqüents canvis de compàs i les repeticions temàtiques (parem atenció a Benedicimús). L’última línia del text, que comença per Gratias agimus, presenta un mode cromàtic (primer a cappella) que calma el caràcter intempestiu general. L’accentuació del text amb figures a contratemps del Laudamus Te a mesura que s’apropa el final han fet que W. Mellers (1993) el qualifique de «pervers».

III. Domine Deus (si m) comença amb una delicada línia melòdica introduïda per la fusta i dóna pas a un solo de soprano. El cor i la soprano s’alternen i s’acompanyen en un moviment dramàtic, que conclou amb un acord amb la 3a de picardia.

IV. Domine Fili unigenite (Sol M) és el més breu i recorda el segon, però manté el vigor del primer a través de l’accentuació del text. La melodia és sovint pentatònica i obté un caràcter vital gràcies als patrons rítmics curts. La contínua reaparició del tema en l’orquestra (ritornello) recorda les formes del rondó, de manera que és el moviment més emparentat amb la dansa, un dels trets que desaconsellaven les prescripcions eclesiàstiques al voltant de la música sacra.

V. Domine Deus, Agnus Dei (si b m), lent, té reminiscències del tercer pel que fa a l’orquestració, ja que la fusta realitza la introducció i reapareix la soprano solista. En canvi, la melodia es caracteritza per l’ús dels cromatismes i la introducció dels intervals de 4a i 5a augmentada en la línia de la soprano, sovint prohibits per l’harmonia tradicional. L’acord final de mi b menor, una quinta menys que la tonalitat inicial, aporta un final voluble. Cal destacar les similituds entre els solos de clarinet d’aquest moviment i algunes parts del primer i segon moviments de l’última sonata per a clarinet de Poulenc (FP 184, 1962).  

VI. Qui sedes (Sol M) comença en uns cors monòdics a cappella amb estil sil·làbic que s’alternen amb l’orquestra, la qual reprenen les crides de la fanfàrria del primer moviment. El final està precedit per la paraula Amen cantada per la soprano solista, a qui contesta el cor. Mentre el cor repeteix el text, l’orquestra presenta la mixtura entre els acords de si menor i Sol Major característica del primer moviment. La fanfàrria del tema principal reapareix abans de l’Amen final entonat per un Re en la soprano (com una espècie de finalis d’un protus autèntic, el mode eclesiàstic) acompanyat de la precedent mixtura que ara ens transporta, per la longitud dels valors i la dinàmica suau, a la ingravidesa de l’èxtasi místic.


Abel Puig Gisbert
AVAMUS // Associació Valenciana de Musicologia

  Tornar