Grup Instrumental de València

Grup Instrumental de València
Dimecres 22 de juny | 20:00 h.
Palau de la Música // Sala Rodrigo

_

Grup Instrumental de València



José  Mª Sáez-Ferriz, flauta/flauta en sol/picolo
Vicente Llimerà,  oboè/corn anglès
José Cerveró, clarinet/clarinet baix
Emilio Ferrando, clarinet/clarinet baix
Juan Sapiña, fagot/contrafagot
Juan José Llimerá, trompa
Vicente Campos, trompeta/picolo
Vicente Oliver, trompeta
Salvador Tarrasó, trombó/trombó baix
Carlos Apellániz, piano/celesta
Ursula Segarra, arpa
Manuel Gasent, percussió
Lluís Marzal, percussió
Vicente Balaguer, violí
Manuel Serrano, violí
Francesc Gayà, viola
Laura Gómez, violoncel
Javier Sapiña, contrabaix


Joan Josep Cerveró i Beta, director
_

La dernière dérive 

I
George Benjamin (1960) / At First Light (1982)  
Marc García Vitoria (1985) / Primera Escena (2013) 

II
Pierre Boulez (1925- 2015) / Dérive 2 (1988/2006/2009)
_

ELS INTÈRPRETS

Grup Instrumental de València

El Grup Instrumental de València és una formació orquestral dedicada a la interpretació de la música dels segles XX i XXI. El seu afany continuat i la seua exigència interpretativa, feta realitat gràcies a l'ímpetu i interès dels seus components per interpretar música actual, l'han convertit en protagonista fonamental i element catalitzador de les noves tendències de la creació musical.

Format el 1991 és un agent cultural clau en l’àmbit musical valencià i intervé activament en les programacions de música contemporània de tot l'estat espanyol.

Amb la concessió del Premi Nacional de Música en 2005, en l’especialitat d'Interpretació, es va consolidar el seu prestigi com ensemble de música contemporània confirmant el seu compromís amb la música actual.

En 2016 celebra el seu 25è aniversari d'activitat ininterrompuda.

Com a col•lectiu dedicat a la música actual defèn el compromís amb el seu temps a través de la interpretació musical, activitat que va més enllà de la partitura. L’activitat de l’ensemble suposa una plataforma estimulant de concerts, teatre musical, cursos per a instrumentistes i compositors, produccions visuals i acústiques, projectes musicals per a infants i joves o la cerca constant de vinculació amb altres àmbits de la creació contemporània com la performance o la vídeocreació.

El Grup Instrumental de València és formació resident de l'IVAM, Institut Valencià d'Art Modern, i té la seua seu actual a Las Naves, Centre de creació i innovació contemporània de l'Ajuntament de València.

Joan Cerveró

Joan Cerveró és un versàtil músic i director àmpliament reconegut com un expert en la interpretació de la música del nostre temps. La seua personalitat musical única contribueix a ampliar les fronteres de la música clàssica a través de noves idees, un accentuat carisma interpretatiu i una sòlida destresa tècnica i musical.

Nascut el 1961 a València, va estudiar als conservatoris superiors de música de València, Madrid, Barcelona i a la Guildhall School of Music and Drama de Londres. És Màster en Estètica i Creativitat per la Universitat de València.

Es va graduar com a Professor de Percussió al Conservatori Superior de Música de València. Al poc temps va fundar el grup de percussió Amores, el qual va abandonar per dedicar-se a l’estudi de direcció d’orquestra, seguint més la seua tasca com a solista de percussió i posteriorment assistent de direcció del Grup Instrumental de València.

Des d’aquesta època Joan Cerveró manté una llarga i productiva relació amb el Grup Instrumental de València i en 1994 passa a ser el seu director Musical i rrtístic. Amb aquest ensemble s’ha presentat a França, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Dinamarca, Romania, Mèxic, Argentina, Portugal, Veneçuela, Cuba, Xina, etc.

Joan Cerveró ha dirigit a molts intèrprets clàssics de prestigi com Sophie Wieder-Atherton, Irvine Arditti, Hansjörg Schellenberger, Jane Manning, Ebrahim Omar, Iris Vermillion, Isabel van Keulen, etc. però el compromís autèntic de Cerveró amb tots els gèneres es reflecteix en les seues col·laboracions amb músics i artistes com Miguel Poveda, Naderi Massud, Carmen Linares, Pitingo, Arcàngel, Carles Santos, ... o amb actors i directors com Irene Papas, José Luis Gómez, Núria Espert, Carles Alfaro, Carme Portacelli, Antoni Tordera, Darío Fo o La Fura dels Baus, entre d’altres.

Va dirigir amb èxit l’estrena mundial de l’òpera de Mauricio Sotelo Dulcinea al Teatro Real de Madrid, el 2006. Altres compromisos operístics s’han inclòs les Europeras de John Cage (per primera vegada a Europa la sèrie completa de les cinc òperes de Cage) , l’estrena espanyol de Neither de Morton Feldman en 2008 i Four Notes Opera del compositor nord-americà Tom Johnson. També ha realitzat nombroses estrenes absolutes a Espanya, incloent obres de Rihm, Chin, Grisey o Ligeti, intervenint activament en l’encàrrec de més de 100 noves obres, especialment d’autors espanyols.

Com a director d’orquestra el repertori de Joan Cerveró abasta les principals obres clàssiques i del període romàntic així com d’un ampli catàleg d’autors del segle XX. Entre el seu repertori hi destaquen les interpretacions de La Consagració de la Primavera de Stravinsky, la Symphonie Turangalila de Messiaen, la simfonia de Berio o la simfonia núm 14 de Shostakovich, a més de dirigir obres de repertori clàssic.

Entre 2004 i 2011 va ser director musical del Ballet de Teatres de la Generalitat dirigint per aquesta companyia els més importants ballets clàssics i contemporanis així com col·laborant amb el Ballet Nacional d’Espanya o amb coreògrafs i ballarins com Jiří Kylián, Nacho Duato o José Carlos Martínez, actual director artístic de la Companyia Nacional de Dansa (CND).

Com a compositor, destaca principalment per la dedicació a la música escènica. Per aquesta activitat ha estat nominat en múltiples ocasions i ha obtingut el Premi de Teatre de la Generalitat Valenciana a la Millor Composició Original (1995), Premi de la Crítica com a millor director musical de teatre (1998) i Premi Nacional de la SGAE Daniel Montorio a la Composició de Música Escènica (1996), entre altres.

De 1996 a 2014 Joan Cerveró ha exercit el càrrec de director artístic del Festival Internacional de Música Contemporània Ensems.

El 2011 va ser nomenat Director Musical del Proyecto Veinte/21 del Auditorio Nacional de Música de Madrid. En l’actualitat centra el seu treball artístic en la direcció musical del Grup Instrumental de València.
_

ELS COMPOSITORS
George Benjamin

George Benjamin

George Benjamin, (Londres, 31 de gener de 1960), és un compositor contemporani britànic, així com pianista, director d'orquestra i pedagog. Va estudiar amb Olivier Messiaen en el Conservatori de París durant la segona meitat dels anys 70, i va arribar a ser un dels seus alumnes favorits. A la mort de Messiaen va ajudar a la seua dona Yvonne Loriod a finalitzar un concert que el mestre va deixar inacabat.

També va estudiar en el King's College, Cambridge, amb Alexander Goehr. La seua peça orquestral Ringed by the Flat Horizon (estrenada el 5 de març de 1980) va ser interpretada a l'agost en els Proms, mentre encara era estudiant, sent d'ell el compositor més jove que ha sonat en la història dels Proms.

Des dels 80 ha rebut nombrosos encàrrecs, incloent Sudden Time (per a orquestra), Three Inventions (per a orquestra de cambra) i Antara (per a ensemble i electrònica, realitzada en l'IRCAM i primera composició publicada amb el programa de notació Sibelius).

Ha ensenyat composició en el Royal College of Music de Londres, i és també Henry Purcell Professor of Composition en el King's College de Londres. Dirigeix habitualment la London Sinfonietta. El 2001 va ser guardonat amb el Premi Arnold-Schönberg de composició.

Marc García-Vitoria / Foto: Luc Hossepied

Marc García-Vitoria

Naix a València el 1985. Estudia el grau superior de composició a l'ESMUC amb Luis Naón, Ramón Lazkano i Gabriel Brncic, i un màster en composició electroacústica i instrumental a la HEM de Ginebra, amb Michael Jarrell, Luis Naón i Eric Daubresse. Completa la seua formació a l'Ircam de París amb els Cursus 1 i 2, que cursa amb l'ajuda d'una beca de la fundació la Caixa i sota el mestratge de Yan Maresz. També ha participat en seminaris de composició (p. ex. Royaumont, Voix Nouvelles 2010) i masterclasses de diversos compositors i compositores.

Les seues obres han sigut interpretades per ensembles com Contrechamps, Linea, Recherche, Intercontemporain o K/D/M, i ha rebut encàrrecs d'institucions com l'Institut Valencià de la Música, Radio France, la BBC Scottish Symphony Orchestra o l’Ircam. Ha realitzat residències de creació al cicle Joves Inèrprets Catalans IV i a la sessió Transforme/Écrire de la fundació Royaumont.

Entre els reconeixements al seu treball podem trobar el Premio Jóvenes Compositores de la fundación SGAE-CNDM 2013, University of Aberdeen Music Prize 2011 a Escòcia o la presència com a finalista al concurs Reine Marie José 2008 a Suissa.

Entre 2011 i 2014 treballa com assistent de la classe de composició de la HEM de Ginebra, on actualment és professor de contrapunt, tasca que compagina amb la  recerca sobre l'orquestració assistida per ordinador associat a l’Ircam.

Pierre Boulez / Foto: Harald Hoffmann


Pierre Boulez

Nascut a Montbrison (França) el 26 de març de 1925 i mort a Baden-Baden el 5 de gener de 2016, ha sigut un dels músics més importants del segle XX. Va alternar els estudis de ciències pures amb els de música, aquests últims sense una perspectiva professional encara que el 1942 va decidir entrar en el Conservatori de París i va abandonar els estudis de matemàtiques. Allí va ser deixeble d'Oliver Messiaen i Leibowitz; aquest últim el va introduir en la música dodecafònica mentre estudiava privadament amb Andrée Vaurabourg.

Pierre Boulez ha dividit la seua carrera musical en tres àmbits: composició, direcció d'orquestra i pedagogia. En la faceta compositiva, Boulez ha cercat nous camins per a engrandir el vocabulari musical en ple sentit amb la llibertat i expansió (seguint les directrius de Stravinsky), però al mateix temps, sotmès a una certa disciplina, reprenent la idea del funcional, analític i estructural de Schönberg. D'altra banda, aqueixa cerca d'un nou vocabulari ho ha portat a experimentar amb el llenguatge musical assimilant-ho al llenguatge parlat, és a dir, aplicant a la música, a la seua música, els mètodes de recerca lingüística.

Com a pedagog, Boulez ha transmès als seus alumnes aqueixa capacitat creadora lliure i analítica en diferents circumstàncies: professor dels cursos d'estiu de Darmstadt (1955), professor de Composició en la Musikakademie de Basilea (1960), conferenciant habitual de la Universitat d'Harvard des de 1963, etc. Va ser decisiu el seu paper com a fundador i director (1970-1992) de l'IRCAM (Institut de Recerca i de Coordinació Acústica-Música).

No és menys important la seua faceta com a director d'orquestra. Boulez s'ha convertit en un dels majors especialistes en la música del segle XX, especialment de Schönberg, Webern, Berg i Debussy, carrera consolidada des de 1946 quan va accedir a la direcció de l'orquestra de la companyia de Jean Louis Barrault. Pierre Boulez, a més de fundar els concerts del Domaine Musical, ha sigut director en el Festival de Bayreuth (1966), principal director de l'Orquestra de Cleveland (1967), director de l'Orquestra Filharmònica de Nova York (1969), director de l'Orquestra de la BBC de Londres (1971), director de l'Ensemble InterContemporain (1976-78) i director convidat de les majors orquestres simfòniques del món: Berlín, Viena, Chicago, etcètera, amb les quals ha gravat nombrosos discos.
_

LES OBRES

At first light

En la Tate Gallery hi ha un oli de l'últim Turner, Eixida del sol al Castell de Norham. El castell del segle XXII es retalla en la pintura contra un enorme sol daurat. El que em va impressionar immediatament d'aquesta imatge bella era la forma en què els objectes sòlids - els camps, les vaques i el mateix castell - pràcticament semblen fondre's sota la intensa llum del sol. És com si la pintura encara estiguera humida. En abstracte, aquesta observació és rellevant respecte a la forma en què vaig compondre l'obra. Un «objecte sòlid» es pot constituir igual que una frase musical puntuada i clarament definida, o bé aquesta pot «difuminar-se» en un continuum sonor nebulós i fluctuant. Hi ha multitud de transformacions i interaccions entre aqueixes dues formes d'escriure. Igualment important, no obstant açò, és el fet que aquesta peça siga una contemplació de la matinada, una celebració dels colors i els sorolls del clarejar. Està estructurada en tres moviments: en el breu fragment inicial, unes fanfàrries se superposen i esclaten en textures nebuloses i indefinides. Després d'una pausa, l'extens segon moviment se subdivideix en diverses seccions contrastants, plenes de canvis bruscs de clima i tensió. El moviment conclusiu arriba sense descans, i progressa en una línia de flux continu, il•luminada amb harmonies cada vegada més ressonants. At first light, dedicada a Donald i Kathleen Mitchell, va ser un encàrrec de la London Sinfonietta amb fons de l'Arts Council de Gran Bretanya. L'estrena, dirigida per Simon Rattle, es va realitzar al novembre de 1982.
George Benjamin
Primera Escena
Encarregada pel ministeri francés de Cultura per a l’Ensemble Intercontemporain, és una obra basada en l’oposició tradicional a l’òpera entre recitatiu i ària. El primer és en essència un moment on l’acció avança, on la informació sobre el drama és alta, però on la música que acompanya aquesta informació no és rica. En canvi, en les àries, la història queda supeditada a la informació musical, i mentre el drama no avança els compositors i compositores poden enriquir el seu discurs.

En Primera Escena no n’hi ha text ni història, però la música funciona d’alguna manera com un element doble d’informació: la dramàtica, portadora d’emocions i estats d’ànim, i la purament tècnica, basada en el ritme, la força i la velocitat d’informació. Les dos cares alternen les seues velocitats en els dos primers moviments, que funcionarien respectivament com un recitatiu i una ària.

A partir de la meitat de la peça, gràcies a l’intervenció d’un element teatral que aporta de sobte un significat molt més concret, els rols es qüestionen i els moviments es “contradiuen”: el tercer és un recitatiu sense emoció ni dramatúrgia, i el quart una ària amb emocions canviants.
Marc García Vitoria
Dérive 2

Escrita per a 11 instruments entre 1988 i 2006, està dedicada al compositor nord-americà Elliott Carter pel seu 80 aniversari. Derive II es va desenvolupar a partir d'idees molt diferents a Derive I però conserva la mateixa idea de deriva. Per a la seua composició, Boulez va arreplegar una sèrie d'exemples, prenent com a referència algunes obres de Nancarrow i de Ligeti que va emprar durant les seues classes en el Collège de France.

La idea central en Dérive II és la reflexió sobre determinats aspectes rítmics d'algunes peces de Ligeti, especialment el quart moviment del seu concert de piano, que va portar a Boulez a una recerca sobre la periodicitat. En paraules del propi autor: "Vaig sentir el desig de dedicar-me a una recerca teòrica sobre la periodicitat amb la finalitat d'examinar sistemàticament les seues superposicions, els seus desplaçaments i els seus intercanvis." La periodicitat i la manera en què la percebem són part del procés constructiu de Dérive II, que es pot definir com una espiral sonora basada en una tècnica serial molt flexible on es contrauen i expandeixen cèl•lules melòdiques i rítmiques.

Boulez ha anat ampliant l'obra diverses vegades durant quasi vint anys, per la qual cosa la versió actual, acabada el 2006, té una durada aproximada de 50 minuts.