Amores grup de percussió

Amores Grup de Percussió

Dimecres 18 de maig | 20:00 h.

Palau de la Música // Sala Rodrigo

_


Amores Grup de Percussió

Pau Ballester

Ángel García

Jesus Salvador Chapi


amb la col·laboració de Carles Salvador

Electrònica / Carlos D. Perales

_


Nova simplicitat


I

Steve Reich (1936) / Electric Counterpoint (1987) 
(arr. Jesús Salvador)

Víctor Trescolí (1982) / Vals per a Júlia (2013)
(arr. Jesús Salvador)
Toy piano / Víctor Trescolí

Steve Reich (1936) / Mallet Quartet (2009)


II

Carlos D. Perales (1979) / Debris* (2016)

Karlheinz Stockhausen (1928-2007) / Tierkreis (1974-75) 
(arr. Jesús Salvador)
Soprano / María Maciá


_


*Estrena absoluta. Obra encàrrec del festival Ensems

_


ELS INTÈRPRETS
Amores Grup de Percussió

Fundat el 1989, està integrat per Pau Ballester, Ángel García i Jesús Salvador Chapi. Pren el nom de l'obra homònima de John Cage, compositor que ha exercit una forta influència en el grup i a qui va homenatjar al Festival de Tardor de Madrid (1991) comptant amb la seua presència. En la seua dilatada trajectòria ha desenvolupat un paper decisiu en l'evolució de la música per a percussió a Espanya, amb la col·laboració d’importants solistes internacionals. A més, la seua trajectòria professional sempre ha estat unida a la tasca d'investigació, docent i educativa.

Amores Grup de Percussió ha actuat en nombroses ciutats espanyoles i europees a més de als EUA, Brasil, Argentina, Uruguai, Puerto Rico, Mèxic, Korea, Taiwan, Croàcia dins dels més importants Festivals de Percussió i Música Contemporània. Ha realitzat espectacles que fusionen la percussió contemporània i les arts escèniques: Fénix (2000), Tinajas (2002), Drumcuts (2005), Cosmogonía (2007), i Callejón sin salida (2008) amb els quals han estat de gira per tot el territori estatal. Han estat guardonats amb el Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana a la millor música 2001 per Fénix (amb la companyia de dansa de Vicente Sáez), amb el Premi de les Arts Escèniques 2003 a la millor composició musical per Tinajas (música original de Jesús Salvador Chapi) i amb el Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana per Ubú (producció Teatres de la Generalitat Valenciana).

El 2009 va estrenar el concert per a percussió i orquestra AmoreXXs, del compositor Andrés Valero. El 2014 van celebrar el seu 25 aniversari amb l’estrena de l'òpera de butxaca El mal vino, de Paco Zarzoso i J. S. Chapi.

Amores Grup de Percussió toca instruments NP Drums (Espanya) i baquetes Innovative Percussion Inc. (EUA). Discografia: Vivencias (1998), Amores / Cage (2000), Amores / Llorenç Barber (2001), Tinajas (2003), Fénix (2004) i Blackscore (2010).




Maria Macià







Maria Macià

Neix a Crevillent, on comença els seus estudis musicals, traslladant-se posteriorment a València on finalitza la seua formació al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo amb la soprano Gloria Fabuel. Rep també classes de perfeccionament de W. Rieger, Dalton Baldwin, Ana Luisa Chova, Enedina Lloris, Raina Kabaivanska, M. Zanetti, F. Taberner, V. D. Martín, Husan Park, C. Budó ... Primer Premi en el Concurs Internacional Ciutat de València, finalista en la VII Edició del Concurs de Cant per a Veus Joves del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, i Primer Premi i Premi del Públic al i Concurs Internacional de Veus Solistes de Torrevieja.

Ha cantat en òperes com Lucia di Lamermoor (Alisa), Norma (Clotilde) al costat d'Ana María Sánchez, Marina (Teresa), Il burbero di Buon Cuore (Angelica), Le Nozze di Figaro (Susanna), Bastian i Bastiana, Hansel i Gretel, Così fan Tutte (Fiordiligi). En repertori simfònic interpreta Gloria i Beatus Vir de Vivaldi, Requiem de Cimarosa, Requiem de Mozart, Stabat Mater de Rossini, Missa en sol major de Schubert, Mass of Children de Rutter...

Maria Macià és, a més, una gran defensora del gènere líric espanyol, la sarsuela. Cal destacar la seua experiència, protagonitzant al Teatre de la Sarsuela de Madrid La Boda de Luis Alonso i El Baile de Luis Alonso, La Bruja (Rosalía) al costat de J. Bros i Nancy F. Herrera i en altres teatres de reconegut prestigi nacional com el Maestranza de Sevilla, Campoamor d'Oviedo, Español i Teatros del Canal de Madrid, Romea (Múrcia), Principal d'Alacant i Palau de la Música de València, i fora d’Espanya, Nacional de Guatemala, Rubén Darío de Managua, President de Sant Salvador, Kulturcenter Limfjord de Skive (Dinamarca)... En 2013 estrena al Teatro Español de Madrid Donde mira el ruiseñor cuando cruje una rama, obra contemporània amb música de M. Studyonov i direcció d'Hector Pérez.


_


Steve Reich

ELS COMPOSITORS

Steve Reich

Guardonada amb el Premi Pulitzer, la música de Steve Reich ha influït en els compositors i músics més importants arreu del món. És un pioner del minimalisme, que durant la seua joventut va trencar amb el establishment que representava el serialisme. La seua música és coneguda pel pols ferm, la repetició que combina estructures rigoroses amb els ritmes vius i un color instrumental seductor. També abasta harmonies de la música vernacla no occidental i americana (especialment el jazz). Ha estudiat a la Universitat de Cornell, la Juilliard School of Music, Mills College (amb Luciano Berio), a més d’intyeresar-se pel gamelan balinès, els tambors africans (a la Universitat de Ghana), i les formes tradicionals de cantar les escriptures hebrees.


Different Trains (escrit per i gravat pel Kronos Quartet) i Música per a 18 músics han aconseguit cadascun un premi Grammy, i el seu vídeo documental sobre les seues òperes The Cave and Three Tales (en col·laboració amb el videoartista Beryl Korot) han eixamplat les barreres del medi operístic. Amb els anys la seua música ha crescut significativament tant en l'ampliació de les harmonies i instrumentació. Va aconseguir un premi Pulitzer en 2009 per Double Sextet, així com el Praemium Imperiale atorgat pel príncep Hitachi a Tòquio en 2006 i el Polar Prize atorgat pel Rei de Suècia en 2007. En 2008, Reich va escriure la seua primera peça per a una banda de rock, 2x5, que es va estrenar la nit d'obertura del Festival Internacional de Manchester en un programa doble amb el grup alemany de música electrònica Kraftwerk. La seua obra està editada per Boosey & Hawkes.


Víctor Trescolí / Foto: Clara Muñoz


Víctor Trescolí
Pianista que presenta el repertori tradicional així com el més actual dedicat a l'instrument. Màster en interpretació pel Conservatorium van Amsterdam (CVA) i Màster per la Universitat Politècnica de València (UPV). Entre els seus professors destaquen Brenno Ambrosini, David Kuyken, Hakon Austbo i Ralph van Raat. Guardonat per la fundació Jaques Vonk (Països Baixos) i becat per l'IVM (Institut Valencià de la Música) i el Ministeri de Cultura, primer premi al Concurs de Cambra de l'Acadèmia Valenciana de la Música.

A part de recitals en solitari, Víctor ha col·laborat amb agrupacions com ara Avlitria Ensemble, CVA-New Muziek ensemble (Harry Sparnaay), Espai Sonor, Alart Quartet, Sorolla Ensemble. Forma duo amb el pianista Xavier Torres, també amb el violoncel·lista Josep Trescolí i amb el percussionista Sisco Aparici i ha participat als festivals Punt de Trobada, Nits d'Aielo i Art, Ensems, Off_Herzios, Pin Pa Pun, Mostra Sonora de Sueca, festival de música contemporània de Còrdova, entre d'altres.

Víctor s'interessa pel Toy piano (piano de joguina) i ha buscat i recopilat peces escrites per aquest instrument, començant per la coneguda Suite for Toy piano de John Cage. Entre tots els projectes realitzats amb el Toy piano, les estrenes propis i les nombroses col·laboracions amb artistes sonors i compositors, cal destacar el projecte sobre el compositor Karlheinz Essl, realitzat en 2012 sota l'auspici de la Universitat Politècnica de València amb el propi compositor. En 2013 publica un disc eclèctic amb música pròpia per a pianos de joguina. Ha estrenat obres de Carlos D. Perales i Karlheinz Essl. Actualment és professor al CSMCLM i director artístic de Grup Mixtour.



Carlos D. Perales







Carlos D. Perales

Úbeda, 1979. Pianista, compositor, director i investigador centrat en l'extensió del so acústic mitjançant les possibilitats d'expressió dels dispositius electrònics i la interacció humà-computador. Finalitza els estudis superiors de Piano, Solfeig i Acompanyament, Composició i Direcció d'Orquestra als Conservatoris Superiors de Música de Sevilla, Granada i València amb les màximes qualificacions. El 1999 és becat per cursar estudis de direcció d'orquestra i composició a la Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena, graduat en 2002 amb Michael Jarrell i Leopold Hager. És Doctor Cum Laude per la Universitat Politècnica de València i professor convidat en el Màster Arts Visuals i Multimèdia de la mateixa universitat. Des de 2016 és professor de Tecnologia Musical al Conservatori Superior de Música Joaquín Rodrigo de València.

En 2003 rep el Premi de les Arts concedit per l'Instituto Andaluz de la Juventud. Premiat en concursos internacionals com Miniaturas Electroacústicas - Confluencias (Huelva, 2008), NEXEduet competition (València, 2009), Laboratori de l'Espai LIEM-CDMC (Madrid, 2010), XXII Premi Joves Compositors SGAE Fundació Autor-CNDM (Madrid, 2011), Rainy Days - Toy Piano World Summit (Luxemburg, 2012), Musica Nova (Praga, 2012), Luigi Russolo (Annecy, 2012), Fundación Destellos (Argentina, 2013). Les seues obres han estat estrenades a festivals com CFA (Singapore 2006), Festival Internacional de la Imagen (Colòmbia, 2008), Synthèse (Bourges, 2009), IDKA, FYLKINGEN (Suècia, 2010), Primavera Electroacústica (l'Havana, 2010), Architectures Contemporaines (Marsella, 2011), Greece (CIME 2011), Musicacoustica - Pequín (CIME 2012), Àudio Art (Cracòvia, 2012), Paris-Pantin (2013), Florida International University - Miami (2013), Center for the Arts Casa das Mudes - Madeira (2013), Deptford Town Hall - Universitat de Londres (2013), Akousma (Canadà, 2014), Sonoimágenes (Argentina, 2014), Tetramatyka (Ucraïna, 2015).

En 2006 és compositor convidat al Mixed Reality Lab de la Universitat Nacional de Singapur on rep el Premi Investigació ACM SIGCHI. Així mateix és convidat com a ponent a festivals espanyols com Sinkro (Vitòria), Zeppelin (Barcelona), Off_herzios (València), Punt de Trobada (València), Klem - Kuraia (Bilbao), etc.

Les seues obres estan editades per Molenaar Edition, Piles Editorial de Música, Tot per l'aire ed. i Brotons & Mercadal Edicions musicals.



Karlheinz Stockhausen



Karlheinz Stockhausen

Karlheinz Stockhausen (1928-2007) va ser un compositor alemany reconegut, tant per la crítica com per l'opinió musical més il·lustrada, com un dels més destacats i polèmics de la música culta del segle XX. Una de les principals figures de l'Escola de Darmstadt, les seues teories i composicions segueixen sent, encara hui, de gran influència per a compositors de tots els tipus i estils (també en la música popular i en el jazz).

Va estudiar a la Hochschule für Musik de Colònia per després acudir a la Universitat de la mateixa ciutat. Posteriorment, Stockhausen estudiaria amb Olivier Messiaen a París i amb Werner Meyer-Eppler a la Universitat de Bonn.

Les seues obres, compostes al llarg de gairebé seixanta anys, destaquen per les innovacions en electroacústica, música aleatòria i composició serial. Ha escrit des de miniatures per a caixes de música fins a obres per a instruments solistes, cançons, música de cambra, músiques coral i orquestral i fins i tot un cicle de set òperes de llarga durada.

Entre les seues composicions més notables trobem la sèrie de dinou Klavierstücke (peces per a piano), Kontra-Punkte per a deu instruments, la seua electrònica/música concreta Gesang der Jünglinge, Gruppen per a tres orquestres, l'obra per a percussió solista Zyklus, Kontakte, la cantata Momente, l’obra d'electrònica en viu Mikrophonie I, Hymnen, Stimmung per sis vocalistes, Aus den sieben Tagen, Mantra per a dos pianos i electrònica, Tierkreis, Inori per a solistes i orquestra, i el seu gran cicle d'òperes Licht.

Els seus escrits, tant teòrics com de diversos temes, ocupen més de deu volums. Stockhausen va rebre nombrosos premis i distincions per les seues composicions, enregistraments i partitures publicades per la seua pròpia editorial.


_


LES OBRES

Electric counterpoint

Electric Counterpoint (1987) va ser encarregat per la Brooklyn Academy of Music’s Next Wave Festival per al guitarrista Pat Metheny i composada durant l'estiu de 1987. La duració és des uns 15 minuts. És la tercera d’una sèrie de peces (la primera, Vermont Counterpoint, de 1982, per al flautista Ransom Wilson, seguida per New York Counterpoint, el 1985, per al clarinetista Richard Stoltzman) que inclouen totes un solista que toca sobre cinta pregravada per ell mateix. En Electric counterpoint el solista deu gravar 10 guitarres i 2 parts de baix elèctric i després toca l'última guitarra, la número 11, sobre la cinta. M'agradaria donar les gràcies a Pat Metheny per mostrar-me com millorar la peça fent-la més adequada per a la guitarra.

Electric Counterpoint té tres moviments; ràpid, lent, ràpid, tocats sense pausa. El primer moviment, després d’una secció introductòria on s'exposen les harmonies, utilitza un tema derivat de la música de vent d'Àfrica central que em va donar a conèixer l’etnomusicòleg Simha Arom. Aquest tema es construeix en un cànon per a vuit veus, i mentres les altres dos guitarres i el baix polsen l’harmonia el solista interpreta patrons melòdics sorgits de l’entrellaçament contrapuntístic de les huit guitarres pregravades.

El segon moviment redueix el ritme a la meitat, canvia la clau i presenta un nou tema, que després construeixen a poc a poc nou guitarres en cànon. Una vegada més, les altres dues guitarres i el baix donen l'harmonia, mentres el solista toca patrons melòdics que resulten del teixit contrapuntístic global.

El tercer moviment torna al tempo i la clau originals i introdueix un nou patró en compàs ternari. Després de la construcció d'un cànon amb quatre guitarres, dos baixos entren ràpidament i animen més encara el compàs. El solista introdueix després una nova sèrie d'acords que es construeixen sobre un cànon de tres guitarres. Després el solista torna a patrons melòdics que resulten del contrapunt general quan de sobte els baixos comencen a canviar tant la clau com el compàs, entre mi menor i do menor i entre 3/2 i 12/8, de manera que escoltem primer 3 grups de 4 corxeres i després 4 grups de 3 corxeres. Aquests canvis rítmics i tonals acceleren més i més ràpidament fins que els baixos s'esvaeixen lentament i la peça conclou en 12/8 i mi menor. 


Steve Reich


Vals per a Júlia

La peça evoca un retorn a la infància, el record de quan tot és possible, de que per molt que t’avances als temps al final tot pot eixir bé, les ganes de vida. Júlia és la xiqueta que inspira aquest vals, aquesta mirada a la infància i aquestes ganes de viure, compost en paral·lel a la seua arribada al món.

En forma de vals quasi minimalista, escrit en la seua versió original per a toy piano sol, aquesta vegada estarà acompanyat d'ensemble de percussió. 


Víctor Trescolí


Mallet Quartet

Mallet Quartet (2009) és una obra per a dos vibràfons i dos marimbes de cinc octaves. Mai havia escrit per a marimbes de cinc octaves; d'una banda estava encantat de tenir la possibilitat d'un baix tan greu, i d'altra banda preocupat perquè eixe baix tan extrem pot sonar en algun moment quasi com soroll en lloc de nota afinada. Finalment, després d'una mica d'experimentació, va quedar bé.

La peça consta de tres moviments: ràpid, lent, ràpid. En els dos moviments extrems les marimbes configuren el fons harmònic més aviat estàtic en comparació amb peces meues com Double Sextet (2007). Les marimbes se creuen en forma de cànon, un procediment que he utilitzat en moltes altres obres. Els vibràfons presenten el material melòdic, primer soles i després en cànon. No obstant això, en el moviment central la textura es fa més transparent amb l’ús de molt poques notes, sobretot en les marimbes. Jo estava originalment preocupat per si aquest moviment fora "massa prim", però crec que acaba sent el més cridaner, i sens dubte el més sorprenent de la peça.

Mallet Quartet dura uns 15 minuts. Va ser co-encarregat pel Amadinda Quartet de Budapest (amb motiu del seu 25 aniversari), Nexus a Toronto, So Percussion a Nova York i Synergy Percussion a Austràlia. L'estrena mundial va ser feta pel Amadinda Quartet a l’auditori Béla Bartók el 6 de desembre de 2009. 


Steve Reich


Debris

Debris island, més coneguda com l'Illa de plàstic, és una zona de l'oceà Pacífic que conforma un dels femers més grans del nostre planeta. Amb al voltant de 1 400 000 quilòmetres quadrats, aquest abocador de residus viatja al so dels corrents oceànics. Com les deixalles plàstics flotants fotodegradables es converteixen en trossos més menuts cada vegada, es concentren a la part superior fins que es desintegren, i el plàstic al final arriba a ser d'una mida tan xicoteta que és menjat pels organismes marins que viuen a prop de la superfície de l'oceà. Per tant, els residus d'escombraries entren per complet en la cadena alimentària.

Si no fora poc el descontrol a què sotmetem al nostre entorn natural, els conflictes bèl·lics desencadenen grans èxodes al llarg dels anys, obligant a moltes persones a submergir-se en arriscats viatges per mar. Ells passen també a ser deixalles, deixalles que van a la mar. Igual que qualsevol de nosaltres, tots els instruments d'aquesta obra podrien acabar en un oceà, conformant una mena d'orquestra d'escombraries, alterant amb els seus cossos el color, l'olor i el so del mar. 


Carlos D. Perales


Tierkreis

El títol és la paraula alemanya per zodíac, i la composició consta de dotze melodies, cadascuna representant un signe del zodíac. Descrita per un crític com "ingenuïtat melòdica" en forma de "melodia alegre, sense complicacions", Tierkreis és la composició més popular de Stockhausen. Va ser escrita originalment per a caixes de música com a part d'una obra de teatre per a sextet de percussió titulada Musik im Bauch (Música al ventre). Aquestes 12 melodies (amb o sense acompanyament) formen una obra autònoma que pot ser tocada per qualsevol instrument adequat, i existeixen també en versions per a veu. La sorprenent simplicitat de les melodies ha portat a alguns autors a veure-la (juntament amb altres de les obres de Stockhausen a partir de 1966) com a precursors del moviment alemany de la Nova Simplicitat que va començar a finals dels anys de 1970. Per iniciativa de la Comissió d'Art i Cultura de Colònia, des de 2009 la melodia de Tierkreis corresponent al signe del zodíac corresponent sona al migdia a la torre de l’Ajuntament de la ciutat, com a homenatge al compositor.

Les dotze melodies de Tierkreis representen els dotze signes del zodíac. Són totes de concepció serial, encara que algunes tenen més de dotze notes (Libra, per exemple, té catorze, amb fa i re recurrents en diferents octaves). A causa que les caixes de música impedeixen qualsevol variació significativa en la dinàmica o el timbre, l'estructura de les melodies emfatitza el to i el ritme. Cada melodia està centrada en una diferent afinació cromàtica, amb Leo (el signe de Stockhausen) = la, Virgo = la, Libra = si, Scorpio = do, etc., i cada un té el seu propi ritme, triat de l’escala de tempo descrita per primera vegada pel compositor en 1957.

Igual que les altures, els ritmes també s'organitzen en sèrie i busquen el contrast més que la relació entre les melodies. Es fan servir diverses escales de durades: els números de Fibonacci, de la sèrie aritmètica, sèries aritmètiques de "segon ordre", en què la diferència entre els membres consecutius augmenta aritmèticament. Una melodia, Aries, barreja aquests tres tipus d'escala.

Una interpretació completa comença amb la melodia corresponent al signe del zodíac en què el dia de l’actuació cau, i avança a través de les dotze melodies del cicle, acabant amb un retorn a la melodia de partida. Cada melodia es tocarà almenys tres vegades, amb variacions o improvisacions. N’hi ha actuacions documentades d'una durada d'entre 12 i 63 minuts. Les melodies també es poden tocar soltes, o en agrupacions parcials.

A més de Musik im Bauch, Stockhausen empra les melodies de Tierkreis en la secció central de Sirius (1975-1977), òpera de cambra. Stockhausen també va preparar versions per a cinc diferents formacions: cinc rangs de veu diferents, orquestra de cambra, clarinet i piano, “trio” per a clarinet, flauta i trompeta/piano, una versió per a soprano o tenor amb diferents instruments, i, finalment, dues versions orquestrals de cinc melodies cada una. Aquesta va ser la seua última composició completada, la nit abans de morir.

_


+ INFO:






_

Escolta:




  Tornar