Agustí Fernández

Agustí Fernández / Foto: R. Domínguez
Dimecres 4 de maig de 2016 | 20:00 h.

Palau de la Música // Sala Rodrigo


_


Agustí Fernández
Piano i electrónica

Vídeo / Adolf Alcanyiz

So / Ferran Conangla

_


Hèctor Parra (1976) / Frec (2013)

_


L'INTÈRPRET

Agustí Fernández

Palma de Mallorca, 1954. Amb una carrera perfectament consolidada i una merescuda reputació internacional, és un dels músics catalans de major projecció internacional i una referència mundial en el món de la música improvisada. Fernández ha treballat amb grans músics de l’improvisació lliure com Peter Kowald, Derek Bailey, Laurence D Butch Morris, Evan Parker, Barry Guy, Mats Gustafsson, Joel Ryan,Joe Morris, Nate Wooley i Peter Evans entre molts d’altres, i és membre de Blue Shroud Band, Mats Gustafsson NU Ensemble i Barry Guy New Orchestra. Fins a la data actual ha publicat més de 80 CDs.

Ha treballat també amb el reconegut compositor de musica contemporània Héctor Parra, qui va composar en estreta col·laboració amb el pianista el solo per a piano expandit Frec, estrenat el 2013 al Huddersfield Contemporary Music Festival. Aquest concert compta amb la col.laboració del videoartista Lucas Caraba.

Ha dirigit diversos ensembles de música improvisada com Ad Libitum Ensemble (Varsovia), Free Art Ensemble (Barcelona), Ansambl Studio 6 (Lujbljana), Orquesta FOCO (Madrid), Entenguerengue (Jerez de la Frontera), Impromptu Ensemble (València), etc.

Al llarg de la seva vida professional, Fernández ha rebut diversos reconeixements, i així el seu solo de piano Mutza presentat a Nova York el 2007 fou distingit per la revista novaiorquesa AllAboutJazz com un dels 10 millors concerts de l’any. El CD Un llamp que no s’acaba mai a PSI (Agustí Fernández, John Edwards i Mark Sanders) fou distingit per AllAboutJazz com un dels 10 millors CDs de l’any 2009; el CD Aurora a Maya Recordings (Agustí Fernández, Barry Guy y Ramón López) fou escollit per la revista Cuadernos de Jazz com a millor disc de l’any 2007, com el quart millor disc de la historia del jazz catalá per la revista Jaç i fou Disc d’émoi (febrer 2007) per a la revista francesa Jazz Magazine. El 2012 va ser finalista del BMW Welt Jazz Award de Munich amb el trio Aurora.

L’any 2000 va rebre el Premi Altaveu del Festival Altaveu Sant Boi de Llobregat i el 2001 el premi FAD Sebastià Guasch juntament amb Andrés Corchero pel seu espectacle A modo de Esperanza. L’any 2010 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de Música atorgat per l’Ajuntament de Barcelona. El 2013 va ser distingit amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El 2011 Fernández fou el protagonista del documental Los dedos huéspedes de Lucas Caraba, que s’ha projectat en diversos festivals internacionals de documentals.

És professor titular d’improvisació a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) des de l’any 2000. Porta a terme una important activitat docent en l’àmbit de l’improvisació i, entre altres centres, ha impartit classes a l’IRCAM de Paris (França), a l’Estonian Academy of Music and Theatre de Tallin (Estonia), al Real Conservatori de L’ Haia (Holanda), al Conservatori d’ Arnhem (Holanda), al Taller de Músics de Barcelona (Espanya), al Taller de Músicos de Gijón (Espanya), al Conservatorio Superior de Música de Salamanca (Espanya) i al Conservatorio Superior de Música de Zaragoza (Espanya).

_

Hèctor Parra


EL COMPOSITOR

Hèctor Parra

Nascut a Barcelona el 1976 i resident a Paris des del 2002, va fer els estudis musicals al Conservatori Superior de Barcelona (composició amb Carles Guinovart i David Padrós i piano amb M. Jesús Crespo), a Ginebra amb Michael Jarrell i a l’IRCAM amb Jonathan Harvey i Brian Ferneyhough. Des del 2013 és professor de Composició del curs internacional de composició de l’IRCAM-Centre Pompidou, a París.

El 2011 va rebre el prestigiós premi Ernst von Siemens de Composició i el 2007 el Donald Aird Memorial Prize de San Francisco i el Premi Impuls (Graz). El 2005 va guanyar per unanimitat el Tremplin de l’Ensemble InterContemporain i el 2002 el Premi de Composició Musical de l’INAEM.

Ha rebut encàrrecs de l’Estat francès, del Centre Pompidou, del Museu del Louvre, de l’Acadèmia de les Arts de Berlín, de la Munchener Biennale, de la Philharmonie de Colònia, de la Wiener Konzerthaus i de l’OBC entre d’altres. Destacades orquestres com les filharmòniques de Tòquio i Brussel·les, la Scottish Symphony Orchestra, la Freiburger Barockorchester, el Klangforum Wien, la ONE o l’OBC han interpretat les seves obres en molts dels principals festivals i auditoris internacionals, com els de Lucerna, Philharmonie de Paris, Wien Modern, Warsaw Autumn, Donaueschingen, Amsterdam Muziekgebouw, Filharmònica de Munic, Gran Teatre del Liceu, Stuttgart Opera House, Festival Internacional de Granada, Tokyo Suntory Hall, Guggenheim de Nova York, etc.

Ha escrit cinc òperes en col·laboració amb els escriptors Marie NDiaye, Händl Klaus, la física teòrica Lisa Randall i els directors d’escena Calixto Bieito i Georges Lavaudant, entre d’altres. Han estat estrenades amb gran èxit de públic i de crítica a Munic, Paris, Schwetzingen, Madrid, Barcelona, etc.

La seva música està publicada per Durand/Universal Music Publishing Classical (Paris) i per Tritó (Barcelona). Els segells austríacs KAIROS i Col·legno i el català Ars Harmònica han publicat quatre CDs monogràfics amb la seva obra.

_


L'OBRA

Frec

Performance–experiència musical per a un pianista equipat d’un micròfon de proximitat, piano amplificat i llums.

Amb la composició d’aquesta obra per a piano de 50 minuts de durada, l’Agustí Fernández i jo mateix ens plantegem la possibilitat de crear una estructura pianística a gran escala per transgredir les fronteres que s’han erigit entre la cultura pianística provinent de l’avantguarda contemporània europea i el món de la música improvisada i d’arrels en el free-jazz o en altres cultures no occidentals.

Fa ja un temps, l’Agustí i jo ens vam adonar que els nostres estils musicals tenien molt més en comú del que una visió superficial podia deixar entreveure. Així, un paisatge sonor no explorat podria emergir de la fusió del seu món pianístic, de la seua musicalitat innata i del proteic món sonor que se’n deriva amb el meu estil musical, que explora primordialment la reacció emocional provocada per la percepció de la component tímbrica del gest com a element arquitectònic en un context polifònic i estructural mogut per pulsions energètiques constants.   

Hem decidit treballar junts en aquest projecte de tal manera que la seua musicalitat esdevingui força compositiva, i que el meu pensament compositiu es transformi directament i literal en “cos sonor”.  Amb aquest objectiu, desprès de diverses sessions conjuntes, hem arribat a la conclusió que el millor mètode de treball consisteix en desenvolupar improvisacions al piano on anem forjant les diferents parts i processos de l’obra. Jo li comunico verbalment el que desitjo, el dirigeixo i li dono indicacions mentre l’Agustí improvisa al piano a partir d’esquemes gràfics realitzats prèviament. Poc a poc anem esculpint la forma sonora de l’obra com si es tractés d'un ésser viu emergent, com d'una mena d'embrió en formació, desenvolupament i torsió constant. El treball al piano l’alternem, de manera absolutament natural i fortuïta amb diàlegs sobre aspectes de la natura que ens fascinen, de l’art i del món físic i espiritual. Cada sessió la gravem en vídeo, de tal manera que, enlloc de fixar i codificar la música sota la forma de partitura –fet que seria pràcticament impossible donada la gran complexitat i riquesa de gestos emergents–, en deixem constància visual i sonora. Això ens ajuda a avançar en el procés sense perdre el contacte amb les energies emergents que han mogut les sessions anteriors.

L’obra constituirà un arc sonor gairebé continu, on el pianista no només tocarà el teclat, sinó que també explorarà totes les possibilitats gestuals i sonores que li ofereix la combinació del teclat amb objectes diversos, com els woodblock –amb les rugositats sinuoses que produeixen al combinar-los amb l’articulació al teclat de les notes més greus–, o la complexa granularitat gairebé electrònica produïda per la combinació de la malla de metall amb l’esponja filamentosa.

Sons encara més complexos i dinàmicament filtrats els podem aconseguir articulant címbals de diferents tamanys sobre les cordes mitjes-agudes al mateix temps que toquem al teclat les notes corresponents.

I en certes zones culminants, on l’activitat física de l’intèrpret-creador és frenètica, la seua pròpia veu (captada amb un micròfon de proximitat i amplificada en viu, però no tractada electrònicament) també entrarà en joc, interactuant de manera natural i de vegades dialèctica amb la seua pròpia gestualitat física.

Així, aquest vast i extrem fresc pianístic acabarà configurant una mena de cosmogonia acústica, sota la forma d’un bucle  “piano-humà”, on es farà difícil de distingir entre la persona i l'instrument, entre la forma viva i la matèria inerta. Finalment tot esdevindrà un “cos sonor” format per una mateixa matèria, única, indivisible...

Antoni Tàpies va escriure el 1974 per cloure el seu escrit “La materialització de la poesia”: “Moltes de les preocupacions del món de les arts i de les lletres són una veritable lluita per recobrar el primitiu sentit que tenien en comú la imatge i l'escriptura, el so i el verb, la paraula i l'acció (encara no contaminades per la tantes vegades alienadora especialització i per tots els interessos confabulats a mantenir-la) dintre la infatigable aventura de l'home a la recerca del coneixement”.


Hèctor Parra, 2012

_


+ INFO:



_



Escolta:




  Tornar